dijous, 11 de novembre del 2010

Inici de campanya! San tornem-hi...


Doncs ja està aquí la campanya electoral oficial. I ja està aquí una de les coses que menys m'agrada de la meva militància política.

No m'agrada això d'haver de seguir un model de campanya que no es el nostre, nosaltres, l'esquerra demostrem qui som, que som, com pensem en la lluita del dia a dia en els moviments socials en els que participem colze amb colze amb moltíssima d'altra gent. També demostrem com som fent el millor possible el que fem des de les institucions.

És per això que no m'agrada la campanya electoral oficial, ja que es una campanya per les maquinàries burrocràtiques dels grans partits polítics que gasten dinerals per realitzar-les. El problema és que estan en minoria, per ara cal també donar la guitza en el seu model de campanya i així avui la comencem fent la primera penjada de cartells i banderoles!

Ens veiem al carrer treballant i fent propaganda de les nostres idees en aquest un pas més d'aquesta gran batalla d'idees dels que manen contra nosaltres els que amb la nostra força cada dia aixequem el país, nosaltres els i les treballadores!


VERD D'ESPERANÇA, ROIG DE LLUITA. AIXÍ SÍ! SOLUCIONS D'ESQUERRES!

VOTA AMB CLASSE, VOTA ICV-EUiA

La iaia, tota una descoberta musical

Dimarts passat com a regal pel seu aniversari vam anar amb l'Anna al concert de la Final del Sona9. El Sona9 és un concurs de músics catalans i que cantin en català que fa més de 10 anys que intenta promocionar grups autòctons.

Doncs dimarts hi havia tres grups a concurs, amb l'Anna estavem d'acord que qui més ens va agradar va ser La iaia un grupet així melòdic amb pop i folk rollito Manel, que entre els altres dos grups, que anaven de surrealistes i no ho eren, ens quedavem amb els estrambotics Bläue ja que la seva música era millor que la dels PulpoPop. Els jurat ens va fer equivocar-nos en el pronòstic, va guanyar La iaia, però PulpoPop va quedar segon i Bläue darrers. A més el concurs van tocar els guanyadors de l'nay passat Mine! que sonen molt bé però la veu no s'acabava d'escoltar del tot bé. A més com que el Sona9 feia 10 any passava gent d'anys anteriors com The Gruixut's (que em van agradar molt i van fer de banda base per tota la resta, al meu parer de manera excel·lent), Relk, Amics de les Arts, Rauxa, Manel... Això va estar molt rebé, diferent músics cantant amb la companyia dels Gruixut's va fer cloure una bona nit de concert, amb una apoteosi final que havia de ser l'actuació dels de Manel, que em va agradar molt ja que com va dir el cantant dels The Gruixut's abans de començar a cantar Al Mar: "Quin luxe de coro que tindrem", en referencia a que els de Manel NOMÉS van fer de coro, em va agradar aquesta jugada per fotre una mica a la gent que semblava que només havia anat allà a veure Manel.

Us parlaré doncs dels guanyadors, de La iaia i el seu disc "El meu vaixell" que l'han autoeditat ells mateixos durant aquest 2010. Després d'escoltar 5 temes en directe i escoltat el disc diverses vegades, amb reafirmo en que són un grup de pop mig folk rollito melòdic amb bones veus, molta guitarra tocada ben sua i aportacions d'un contrabaix, sinó m'equivoco d'instrument, tot molt correctament instrumentalitzat. Això fa una bona combinació per les cançons més reflexives com “El meu vaixell”, "El gelat" i “Uh!” on parlen d'esperences, anyorances, amors i pors. Amb d'altres més catxondes com "Jo vull ser la meva iaia" on les iaies prenen el protagonisme ja que en molts aspectes voldriem ser com elles o "l'Havanera del modern" pels modernillos gafapasta i jerseis a ratlles. Per acabar "L'última cançó" que comença amb un passeu, passeu a lo Jaume Sisa i ens convida a conèixe'ls i ballar amb ells.

Jo m'apunto el nom del grup, i us recomano el mateix, ja que en sentirem a parlar, encara que només sigui pel fet de guanyar el Sona9 el que els permetrà fer un disc nou amb producció a un estudi professional i publicitat patrocinada a Enderrock, Ritmes.cat, TV3 i les emissores de CatRadio. Però si amb això no els sentim potser els passa com a els Amics de les Arts que pel Sona9 no van ni arribar a la final i ara estan fent cuartos!

A veure si divendres vinent (19-N) els puc anar a veure en acústic quan vinguin a Mataró al bar el Dau; encara que l'agenda sociopolítica enmig de campanya electoral i amb l'escola Ángel Rozas d'Acció Jove - Joves CCOO dubto que pugui :(

dilluns, 8 de novembre del 2010

Per fi ha marxat el Papa, Sonreídme!

Doncs ja va marxar el Papa i com deia en Miguel Hernandez, sonriguem que ja ha passat però caldrà seguir lluitant contra aquesta església carca i franquista.


SONREÍDME
(Miguel Hernandez)

Vengo muy satisfecho de librarme
de la serpiente de las múltiples cúpulas,
la serpiente escamada de casullas y cálices:
su cola puso acíbar en mi boca, sus anillos verdugos
reprimieron y malaventuraron la nudosa sangre de mi corazón.
Vengo muy dolorido de aquel infierno de incensarios locos, de aquella boba gloria: sonreídme.

Sonreídme, que voy
a donde estáis vosotros los de siempre,
los que cubrís de espigas y racimos la boca del que nos escupe,
los que conmigo en surcos, andamios, fraguas, hornos,
os arrancáis la corona del sudor a diario.

Me libré de los templos: sonreídme,
donde me consumía con tristeza de lámpara
encerrado en el poco aire de los sagrarios.
Salté al monte de donde procedo,
a las viñas donde halla tanta hermana mi sangre,
a vuestra compañía de relativo barro.

Agrupo mi hambre, mis penas y estas cicatrices
que llevo de tratar piedras y hachas
a vuestras hambres, vuestras penas y vuestra herrada carne,
porque para calmar nuestra desesperación de toros castigados
habremos de agruparnos oceánicamente.

Nubes tempestuosas de herramientas
para un cielo de manos vengativas
no es preciso. Ya relampaguean
las hachas y las hoces con su metal crispado,
ya truenan los martillos y los mazos
sobre los pensamientos de los que nos han hecho
burros de carga y bueyes de labor.
Salta el capitalista de su cochino lujo,
huyen los arzobispos de sus mitras obscenas,
los notarios y los registradores de la propiedad
caen aplastados bajo furiosos protocolos,
los curas se deciden a ser hombres
y abierta ya la jaula donde actúa de león
queda el oro en la más espantosa miseria.

En vuestros puños quiero ver rayos contrayéndose,
quiero ver a la cólera tirándoos de las cejas,
la cólera me nubla todas las cosas dentro del corazón
sintiendo el martillazo del hambre en el ombligo,
viendo a mi hermana helarse mientras lava la ropa,
viendo a mi madre siempre en ayuno forzoso,
viéndonos en este estado capaz de impacientar
a los mismos corderos que jamás se impacientan.

Habrá que ver la tierra estercolada
con las injustas sangres,
habrá que ver la media vuelta fiera de la hoz ajustándose a las nucas,

habrá que verlo todo notablemente impasibles,
habrá que hacerlo todo sufriendo un poco menos de lo que ahora sufrimos bajo el hambre,

que nos hace alargar las inocentes manos animales
hacia el robo y el crimen salvadores.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Sopar Revolució 2010 dels CJC

Avui que aniré al Sopar de l'Associacionisme Juvenil del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) us publico una breu entrada sobre el darrer Sopar Revolució dels CJC, del passat dissabte 30 d'Octubre.

Normalment sempre que parlo a algun lloc tinc per escrit bastant bé el guió del que penso dir i és per això que ràpidament ho penjo al blog, a vegades fins i tot abans o durant la pròpia intervenció.

A aquest darrer Sopar Revolució, no va ser així, duia només escrites dues notes, per que el que volia dir, a pesar de no tenir-ho estructurat, venia molt marcat per l'actualitat política del país i per la nostra més interna.

Bàsicament calia parlar de com va anar la Vaga General, de com va anar l'Assemblea Fundacional d'Alternativa Jove - Joves d'EUiA i de com els i les comunistes hauriem d'encarar la batalla d'idees que representen unes eleccions com les catalanes on la classe treballadora i la gent jove ens juguem el present i el futur de la sortida de la crisi. Crec que em va sortir prou bé, però em vaig deixar coses de dir, ja sol passar si no ho portes estructurat.

I això va ser, per què no calia enrollar-se però espero que en breu el camarada Dimitri tingui el vídeo i així pogueu escoltar el que vaig dir, i jo veure els errors comesos i corregir-los. A més així també veurem altres boniques imatges de la part lúdica del post-sopar, on ami em va faltar el comuBingo, un altre any serà!

divendres, 5 de novembre del 2010

Pongamos que hablo de... + Jo no t'espero!

Ahir la concentració contra el tracte preferent que se li dona al cap d'una secta religiosa al nostre país i per tant la inversió pública en aquest afer de les persones que volem un pais laic on es respectin totes les creences va estar molt bé! Cal felicitar a la gent de l'MLP i d'altres moviments laics catalans per la perfecte organització.

Com sempre en aquestes coses es va fer llarguet pel nombre d'intervencions i vaig haver de marxar abans, viure lluny de BCN ja ho té això. Però el contingut excelent i els ànims de la gent cridant lemes també, aixó és actitud ciutadana, això és laicisme.

Res més, només deixar-vos un text d'un amic que m'ha semblat molt interessant sobre le tema:

Pongamos que hablo de...

Pongamos que viniera a Barcelona un líder religioso que compagina, a sus ochenta y tres años, el ejercicio de intermediar con dioses y las obligaciones que conlleva su condición de jefe de Estado. Habría quien dudaría de que las facultades de una persona de edad tan avanzada permitiesen realizar correctamente ambas tareas; Manuel Fraga, quizás no. Habría quien propondría que ambas responsabilidades fueran incompatibles; Silvio Berlusconi desde luego que no. Habría, incluso, quien sugeriría la posibilidad de establecer una edad de jubilación obligatoria; a Nicolas Sarkozy ni se le pasaría por la cabeza. Podría, sin embargo, suceder que viniera. Sin duda. Hace años ya se paseó por la ciudad Carlinhos Brown y desde aquella fecha ya nada parece imposible, ni siquiera ver al felizmente olvidado Joan Clos bailar en un inverosímil carnaval…


Pero aún hay más…


Segui llegint a Ceci n'est pas un blog