Ama qhella, ama llulla, ama sua

L'altre dia us posava al meu estat del Facebook: "Ama qhella, ama llulla, ama sua, suma qamaña, ñandereco, teko kavi, ivi maraei, qhapaj ñan "y" ama llunk’u. Aquests són uns grans principis a seguir." conjuntament amb una cançó en quetxua. L'ama qhella, ama llulla, ama sua el veies escrit en murals a Bolívia quan vaig anar al 2009 amb la Brigada 9 d'Octubre de l'ACP i Moviment de Brigadistes.

Avui crec que estaria bé donar-vos una breu traducció i sobretot mostrar on estan aquestes idees: "El Estado asume y promueve como principios ético-morales de la sociedad plural: ama qhella, ama llulla, ama sua (no seas flojo, no seas mentiroso, ni seas ladrón), suma qamaña (vivir bien), ñandereco (vida armoniosa), teko kavi (vida nueva) ivi maraei (tierra sin mal) y qhapaj ñan (camino o vida noble)”, diu l'article vuitè de la Constitución Política del Estado Plurinacional de Bolivia que va ser promulgada el 8 de febrer de 2009. Potser s'hauria de sumar le ama llunk’u (no siguis adulador, no siguis "tira saco" ni siguis servil).

Ja m'agradaria que a la nostra constitució sortissin aquests principis a assumir i promoure per l'estat...

Una altra entrega de vídeo-muntatge viatger! Salar d'Uyuní i Reserav Avaroa

Doncs tal com deia divendres passat, la sèrie continua, avui us faig a mans una altre magnífica entrega de vídeo-muntatge viatger que ha fet la mateixa companya de la brigada. Si l'anterior es veien impressionants imatges del llac Titicaca i la posta i sortida del Sol des de l'Illa del Sol, en aquest es veu una altre part d'aquell antic llac, la part del sud que va quedar completament assecada i es va convertir en un gran salar d'immenses extensions d'on s'extreu tota la sal que es consumeix a Bolívia i que s'està estudiant exportar.

A més del Salar d'Uyuní també surten diverses imatges de la Reserva Natural Avaroa, com són la Laguna Verde i la Laguna Colorada, el guèiser Sol de la Mañana o lel Arbol de Piedra, gaudiu de nou amb les imatges i fins la propera entrega, que crec que trigarà una mica més.

El llac Titicaca, el mar del Andes

Hi ha bastant gent que se'm queixa de que abans de marxar de viatge, durant més de dos mesos, em preguntaven com sabrien que tal estava i com m'anava tot; es queixen per què jo els dirigia a aquest espai de divagació personal ja que l'actualitzaria i estarien al dia, però que mentre he estat de viatge no le actualitzat gairebé gens!

És cert, el vaig actualitzar poc, però hi havia tant a fer, experimentar, descobrir i tant per veure que no estava com per seure gaire temps davant d'un ordinador, feia molt temps que no seia tant poc davant d'un ordinador durant tres mesos seguits.

Com a recompensa i per no haver de sentir que sóc un cabró per que no actualitzava el blog, doncs us deixo un primer vídeo-muntatge de fotografies que ha fet una companya de brigada sobre el llac Titicaca, afortunadament jo no surto a cap imatge, així que podeu gaudir més dels paisatges!

El Titicaca diuen que és el que queda d'un llac immens que hi havia a tot l'altiplà andí, però originàriament era un tros de l'oceà que pel moviment de plaques tectòniques va quedar comprimit entre muntanyes (altres signes d'aquest antic llac immens "oceànic" són els salars d'Uyuní i el de Coipasa al sud de l'altiplà fent frontera entre Bolivia i Xile i un altre llac que no recordo el nom a mig camí entre el Titicada i els salars). Realment sembla un petit mar a més de 3500 metres d'altitud, amb grans planícies gairebé desèrtiques al voltant esquitxades de petits boscos de grans arbres i amb un mural de fons de les majestuoses muntanyes dels Andes amb pics com l'Illimani de més de 6000 metres. Aquest llac fa de frontera "marítima" entre Bolívia i Perú que continua la frontera terrestre. Dins el llac hi ha dues illes, les illes del Sol i de la Lluna que han sigut utilitzades i ho són encara avui dia per a rituals i cerimònies espirituals i religioses de les diferents cultures andines que han habitat la zona.

La setmana que ve potser tindreu una altra entrega! :)

Depressió post-"vacacional"?

La resposta és: SÍ! I MOLTA! Però també es normal, suposo que ja es passarà algun dia d'aquests. Quan penso en el viatge m'adono que gairebé no he escrit res en aquesta bitàcola, ja que de la major part del viatge no he dit res:

• Del mes que vam estar de brigada no he escrit res de res i comença a ser urgent posar les idees en ordre abans que la voràgine diària faci oblidar fets però sobretot sensacions. I és urgent per què aquesta tarda mateix faig de ponent a una xerrada sobre la ruta del Che a Bolívia dins el cicle dels Cafès del Divendres de la Fundació Pere Ardiaca, i també urgent ja què demà al matí tenim la valoració de la brigada amb la gent de l'ACP i una convidada especial, una de les persones que vam conèixer a Bolívia d'una organització social educativa; espero que una vegada feta la valoració i rellegint el diari de la brigada pugui fer un bon resum del viatge amb reportatge fotogràfic :).

• Dels dies a Paraguay compartint idees, debats, discussions, casa, cerveses i festes amb els i les camarades del P-MAS i de la JS hi ha també moltíssim a dir i més a mostrar: de les lluites diàries al govern i sobretot als carrers: des de la mobilització, des dels menjadors populars, des del Moviment per la Revolució Estudiantil... Del Paraguay podeu veure fotos i algun text curtet al meu Facebook, n'haig d'acabar de pujar les que no he perdut o s'han esborrat.
  

Alguns i algunes ens veiem demà a la Festa d'Esquerra Unida i Alternativa; amb la resta ens trobem al carrer i/o als bars.

Moltes coses a escriure i gens de temps

El text anterior (de Sucre) está fatal escrit, pero el pitjor es que no he narrat res de la vida de brigada des del 20 i pico de juliol fins d'aqui dos dies quan la gent marxi cap Espanya i jo marxi cap Paraguay. Ara marxem de la Paz cap a Santa Cruz on han d'agafar l'avió.

Nomes dir que estic viu a pesar d'haver-me caigut a la baixada en bici de la carretera de la mort i que costara que torni a pujar fotos ja que dijous a un mercat em van pispar la camera de fotos, afortunadament la targeta de 2Gb plena de fotos l'havia canviat feia dos dies :), així que cap problema, ja compraré una al mercat negre (o sigui d'algún altre guiri que li hagin robat).

Com heu vist no tinc tots els accents.

Sucre la ciutat dels cinc noms

Sucre a més de ser la capital constitucional de Bolívia; a pesar de ser només seu del Poder Judicial i no ser-ho del Legislatiu i l'Executiu que estan a La Paz (i pel que hi ha un resquemor important després d'haver perdut fa nosequan la guerra civil) és una bonica ciutat que ha tingut i té cinc noms: Charcas, La Plata, Chuquisaca, Sucre i la Ciudad Blanca. No recordo la història de tots els noms i si algú li interessa que ho pregunti o ho busqui però el cert és que el darrer de Ciudad Blanca li va com anell al dit ja que el centre històric és d'un blanc immaculat (mentre que la perifèria és d'un color a totxana i pobresa, us sona lo de centre i perifèria?) que fa la ciutat colonial espectacular.

A aquesta ciutat vaig arribar bastant cansat de fer visites culturals i és per això que gairebé no en tinc i imatges i sobretot que per això mateix no vaig entrar a museus ni esglèsies, exceptuant l'esglèsia de la mercè per agafar unes imatges panoràmiques de la ciutat, el Museo Cretacico per veure les petjades de dinosaures i la Casa de la Libertad primer parlament de Bolívia.

Al Museo Cretácico que es troba dins d'una finca privada de la companyia de ciment FANCESA de Sucre, vaig veure des de lluny la pared més llarga del món on es troben petjades de dinosaures, va ser descoberta al extreure sorra per fer els ciments i no està gaire ben conservada cosa que fa que un tros així caigut i que a la resta s'estiguin esborrant les petjades (una pena que tenen gran part del seu patrimoni en aquest estat de dejadesa). La pared estava molt lluny i gairebé no s'apreciava res si no anaves amb uns bons binocles, com a mínim les reproduccions de dino saures estàven ben fetes. La relació visita/cost és pèssima pels extrangers, als bolivians encara.

En la meva opinió a Sucre hi ha dues coses que no pots de deixar de fer: la primera passejar pel centre històric des del Parc Bolívar fins la Recoleta i la segona entrar a la Casa de la Libertad on a més de trobar el millor retrat del Libertador Simón Bolívar que és considerat el primer president del país que porta el seu nom ja que i va exercir, però al ser ja president de Colòmbia no podia ser-ho també de Bolívia (inicialment dita República de Bolívar). És descobreix de manera ràpida i gràcies al guia la història de Bolívia a partir de les lluites contra la opressió de la Corona Espanyola (que no d'Espanya).

La meva estada a Sucre va coincidir amb unes conferències nacionals d'arquitectura, cosa que va omplir l'hostal on estava (on tenia un apartament doble, amb bany, menjador i cuina tot un luxe a un preu més barat que una habitació simple a la resta d'hostals on havia preguntat) es va omplir d'estudiants/es; que al meu hostal èren de Santa Cruz. Son bona gent molt intoxicats pels fatxos de l'oposició, però igualmetn vaig sortir de festa amb ells la nit de diumenge primer de botellón que beuen una espècie de martini anomenat Fermé i després de boliche a ballar reggeton; lamentablement no vaig poder la nit de dilluns pq tenien sopar de gala :( vas ser trist ja que hi havia bones expectatives (ai lo dejo). Encara tinc pendent quedar per Santa Cruz amb ells.

Vale un Potosí!

És veu quela frase que titula l'entrada és molt utilitzadaper definir una cosa que té molt valor, igual que el gran valor del Cerro Rico de Potosí, que des de l'ocupació espanyola fins avui continua donant plata, zinc, estany, or i més, això vol dir més de 460 anys d'explotació del Cerro. El Cerro està com un formatge"crouxe" ple de forats i en un d'aquest hi vaig entrar amb un tour turístic (quina bogeria permetre entrar turístes a una mina en activitat).

Abans d'entrar a la mina cooperativa ens vam disfresar de miners, no sabeu com va ser d'útil el casc em menjava tots els sostres baixos, de camí a la mina vam parar a comprar obsequis pels miners: coca i bicarbonat, alcohol 96% per beure, refrescos, tabac i una dinamita amb una mica de nitro (flipeu, la compra de dinamita i nitro és lliure al carrer dins la zona del mercat miner i fins i tot pels turistes).

Un cop a la mina vam veure com treballaven els miners extracció de materials, treuen entre dos tios (només tios dins la mina, és superstició: si entren dones la pachamama és posa gelosa i pot passar quelcom dolent) uns 8 carros diàris de dues tones amb una distància dins la mina de 2 km; d'altres palegen el material, d'altres preparen els explosius, d'altres fan els forats on col·locar-los... Dins la mina vam baixar 6 nivells uns 60 metres de profunditat i va ser un xic opressiu però el pitjor va arribar a les 12 quan vam esperar a que els explosius col·locats explotessin com un atractiu més de la visita (que bojos) va tremolar tot i queia pols, m'hagués agradat tornar a veure els resultats que ens havien dit que esperaven amb l'explosió. Finalment ens van ensenyar una bona veta de plata i El Tio el dimoni dels miners, que els protegeix i a qui ofereixen coses pq els pretegeixi i amb qui els divendres celebren amb l'alcohol que han sobreviscut una setmana més.


El destacat de Potosí és el seu Cerro, però al ser una ciutat que generava tanta riquesa a l'Imperi Espanyol és va convertir en una grna ciutat (a gairebé 4000 metres) on per tant calia difondre la Fe i és per això que es van construir 37 esglèsies on queden 32 en peu i 22 actives com centre religiós; no recordo quantes vaig visitar (la primera foto és des del sostre d'una), algunes eren bastant boniques en ornamentació i supersticions, d'altres només fetes per adoctrinar "indis" i el convent de clausura molt interesant per com pringaven les filles de la noblesa. També s'havia de visitar la Casa de la Moneda, lloc on s'acunyaven les monedes del Nou Món amb la plata del Cerro i on també és van acunyar les primers monedes de les alliberades repúbliques d'Argentina i Bolívia. També és realment bonic el passeigs pels carrers més antics amb les balconades (que tal com apuntaven Leo i Yaz semblaven carrers de la Barceloneta), la simbologia inca barrejada amb la catòlica a les façanes de les cassotes.

Prop Potosí hi ha una zona termal usada pels bolivians amb diversos balnearis de diferents preus i qualitats i una lacuna natural El Ojo del Inca on volia anar a banyar però em vaig passar de parada i al fer la tornada caminant vaig arribar que el Sol es posava i amb el vent començava a fer massa fred com per sortir de l'aigua (encara que estigués aquesta a 30º). La lacuna com veieu molt bonica i el paisatge també.

Finalment un dissabte de bon matí i amb bastant fred vaig anar a agafar el bus-carril cap a Sucre que tal com diu el nom és un microbus que li han posat rodes de tren i anava per la via, això sí trigant el més del doble que el recorregut en bus per carretera i sent bastant més car, però per algunes de les vistes i dels escarpats que vam creuar a la velocitat punta de 20 km/h va valer la pena!

Arribada a Bolívia: Villazón, Uyuní i el Salar

El creuar la frontera va ser una mica caòtic, però el cúrios era veure moltíssima gent fent contraband en petita escala d'una banda a l'altre mentre esperava a que em segelleixin el passaport i que feia el possible per esquivar la inspecció mèdica (si per entrar a Bolívia anaves el metge, puta Grip A).

Al arribar a Villazón, canvia diners (tercera moneda llatina: guaranis, pesos argentinos i ara bolivianos). I puja corrents (corria el taxi) a l'estació de tren a comprar bitllet. Només quedava a primera, comprat a fer un dinaret de menu amb un simpàtic mexicà amb accent de Buenos Aires que seria company de viatge a les 8 hores del tren ja que unes boniques alemanyes van quedar a un altre vago i sense espai al seu costat :(. El paisatge bonic però les poblacions destrozades i les persones sumides en la pobresa.

Finalment vam arribar a Uyuní a les 23:50 h amb un fred glacial (ja ho tenen els gairebé 4000 metres sobre el nivell del mar), primera sorpresa l'hostal on tenia reserva esa veu que no admetien les reserves (sic). A buscar! Quin fred! Vaig acabar a un hostalet compartint habitació amb el mexicà de nou. Ràpid a dormir que l'endemà ven d'hora 09:30 sortia cap al Salar.

Les 09:30 en hora boliviana van ser les 11:00... Això si que ho tenia reservat (encara que no ho va semblar). Anàvem en un Toyota Land Cruiser 6 turistes (En Leo i la Yaz d'Holanda, en Denis, la Lila i la Eline de França i el menda), el xofer (Waldo) i la Lourdes que feia de cuinera. El Salar impressionant! Mireu les imatges, tot pla, blanc... De día de puta mare només el sol cremava la pell, però quan arribava la nit l'impressionant era el fred... A l'hora de dormir però a 4200m no en va fer gaire.

El segon dia de tour passavem del dessert de Sal al de sorra: amb volcans, llacunes de diferents colors (blanques, vermelles, apestoses...). Fins al dinar tot bé, però a la tarda es va iniciar el vent i va començar a ser massa fresc i a aixecar sorra en quantitat, però encara hauria de venir el pitjor! La nit va ser a un refugi a gairebé 5000 metres, afortunadament no vam passar fred (dormint suava i tot) a pesar del vent huracat que hi havia a l'exterior i aixecava el sotre d'uralita: quina por feia al anar al lavabo de matinada pel vent i quina migranya pel mal d'altura!

El darrer dia ens llevavem ben d'hora per anar a veure els geisers i a banyar a una llacuna termal. El dia estava com per banyar-se! Joder quin vent! I quin fred associat! Als geisers el vent aixecava sorra i neu que sumat al vaopr existent hi havia moments que no veies ni 5 metres al voltant del cotxe, vam ser agosarades i vam baixar del cotxe a fer fotos! El seguent punt era el bany termal vam arribar tard i ja hi havia masses turistes (la mateixa ruta la feien una trentena de cotxes) per tant vam seguir fins la Laguna Verde, buf... el vent volia petar el vidres del cotxe i al final va trencar el vidre del darrera, només ens vam "atrevir" a baixar en Leo i jo: diosssssssssssssssssssss, sem va escapar la porta de la mà al obrir-la i gairebé s'escapa del cotxe. Ràpid a baixar la finestra per evitar una mica de pressió baixa del cotxe i tanca-la, just al tancar-la vaig perdre l'equilibri i el vent sem va endur (i no m'he aprimat), en Leo i jo ens vam haver d'abraçar per aguantar l'embat del vent (amb sorra i neu), feia una mica de por. Ràpid al cotxe i mentre pujava la finestra de nou una foto ràpida de la bella llacuna.

Només quedava la tornada de 6 hores en cotxe en mig de tempestes de sorra pel fort vent, amb un vidre posterior trencat i la por a que el vent en trenqués més. Per acabar-ho d'adobar ens quedavem sense benzina i a la benzinera no tenien electricitat pq el vent havia tirat els pals. A pesar de l'esforç d'en Waldo no va aconseguir prou benina i ens vam quedar tirats en mig d'una carretera d'aquelles llargues, rectes, de sorra que el vent aixecava. sort que van parar uns altres 5 cotxes i entre tots va haver benzina per arribar a Uyuní.

A pesar de tot, l'experiència i el que he vist és impressionant, és més el vent, quedar-nos tirats va fer el tour, realment d'aventura!

Ara marxo, que m'esperen 15 hores de bus.

Per cert, ara passava una mani dels opositors que cridaven:Evo, Evo cabrón!

Per qui les disfruti: Gloria a les Santes!

Bona Escapada a Negre Nit i millor Nit Boja!

Del que més greu em sap del viatge és no ser-hi per Santes!

Tercera part, marxant d'Argentina!

Ja farà dies que no escric, però és que no he parat i que quan m'he connectat o els teclats son desesperants o ho és la lentitut de conexió.

A més sempre m'oblido el cable de la càmera i no pucpenjar fotos :(

A passat molt des de Salta: dos dies a Tilcara, l'arribada a Bolívia, el tour de 3 dies per el Salar d'Uyuní, Potosí amb les seves mines i les seves aigues termals...

A Salta la pujada en telefèric al cerro per veure la ciutat em va recordar la pujada al cerro de Bilbo durant el pont del primer de maig, amb la Lupe que ja no podia més amb sa panxa i en Javi dient tonteries. D'aquí vaig sortir en bus fins Tilcara, un poblet enmig dels Andes a 2500 metres d'alçada on el camí va ser espectacular pels colors de les muntanyes, l'anomenen la "paleta del pintor".

A Tilcara vaig fer dues nits a un hostal regentat per l'Ana i vaig conèixer la Ninfa (una argentina chaqueña treintanyera) amb qui vam compartir dia de rutes pujant al Cerro de la Cruz, caminant per la Pucará (temple inca) i pujant fins la Garganta del Diablo a 2900 metres, sort de la coca (en fulles), per que pujar els 400 metres de desnivell no era fàcil i menys recent dinat :p. Tot preciós, la pacha mama (mare terra) espectacular amb els paissatges, els engorjats i la cascada. La nit ja ser la culminació d'un gran dia: ja a l'hostal una picada (pica pica) amb un vinet a l'habitació d'en Carlos (un altre hoste de seixanta llargs anys, divorciat feia 12 anys, ex-coronel de les forces armades argentines i capità durant la dictadura argentina dels 30.000 desapareguts). Una picada curioso, la Ninfa una zurda argentina, en Carlos sense comentaris, jo un zurdo català i l'Ana (a punt dels 30 anyets) amiga d'en Carlos i neta adoptiva d'un pintor argentí superfamós que no recordo el nom pèrò que encantava a Ninfa, curiosament, del que més és va parlar va ser de política, argentina, espanyola i mundial i també de la dictadura argentina i la paraguaya. Després de donar bon profit a la picada i el vinet (fluix, no hi havia res millor al "super") vam anar plegats a una peña a veure una actuació de música regional: la música prou bé (a alguns us haguessin encantat els intruments de percussió que feien servir), el menjar ben bo (sobretot l'estofat de llama, millor que le típic locro) i les 5 ampolles de vi mendozino Lopez que ens vam fotre entre els tres era excel·lent. Si, 5 ampolles per que Carlos coneixia a qui cantava i Ana als amos del local per tant el vam tancar. Però encara vam arribar a un pub a fer un Chivas abans de tornar a l'hostal. I l'endemà bus fins la Quiaca (4 hores) i després tren fins Uyuní (8 hores) que no sabia si el cap em volia petar per la resaca o pel mal d'altura. Lamentablement no va ser resaca.

Continuarà a Uyuní 3500 metres i pujant!

Marxo al llit que son les 21:00.

A terres argentines: Salta

Després d'un viatge de 6 + 13 hores en dos autobusos d'Asunción fins a Salta he arribat a terres del nord d'Argentina.

Salta és un gran ciutat enmig de muntanyes on el seu atractiu és fer rutes per les muntanyes de les rodalies ja que la pròpia ciutat pel que he vist no entenc com li diuen la linda.

Aquí es sorprenen la psicosis per la Grip A a alguns llocs... especialment als bans on es fan cues llarguíssimes a l'exterior per no acumular gent dins. Una altre cosa que no entens és que els bancs estan a tope de gent des de les 9 fins les 12 i pico, no se que fa la gent al banc, a més els carrers estan a plens també i juraria que no és feriado.

Res, ara marxo a una muntanyeta del costat de 1454m a fer cames i a comprovar la resisitència de l'estòmac després d'haver dinat al mercat públic. Demà cap a Tilcara.

Inici de viatge ben tranquil

Dissabte ven d´hora començáva el viatge, arribava amb trnaquilitat a Madrid a les 11:00 del matí i un cop comprovat l´horari del vol de la tarda a passar el dia al Prado on em va impactar especialment Velazquez.

A mitja tarda vaig tirar cap a l´aeroport on vaig trobar una cua immensa per demanar la targeta d´embarcament, 450 persones volàvem en aquella avió que oferia poques comoditats a pesar d´estar gairebé 11 hores a dins. Primer calor, després fred ja que no quedaven mantes ni coixins, cosa que m´ha provocat un refredat. Direu, un refredat no passa res, doncs no! Tant a l´aeroport de Santa Cruz (Bolivia) com de d´Asunción (Paraguay) la majoria de treballadros amb mascareta i si tossies una mica massa et preguntaven com estaves si havies tingut febre, tot paranoics per la grip AH1N1. A Paraguay aquesta grip AH1N1 a mort 4 persones mentre la grip convencional na mort 900...

A part del refredat tot perfecte, els vols puntuals, la motxilla va aparèixer per la cinta de l´aeroport, vaig arribar a la terminal de omnibus amb un taxi compartit amb dos bascos i finalment després de comprar el bitllet de bus cap a Resistencia (Argentina), on compraré un altre cap a Salta, amb un colectivo (bus públic) vaig anar fins al costat de casa l´Eugenia.

Així que cap problema, he descansat molt per preparar les 18 h de bus de demà i he fet un bon passeig per Asunción on me tallat el cabell i comprat un cinturó que un pantaló sem cau i he conegut la seu del P-MAS, al setembre ja farem més al Paraguay.

Ara ja es de nit i són gairebé les 18:00 a veure que sopem, que començo a tenir gana que dinen molt aviat aquí. Ens llegim!

PD: no hi ha fotos, pq no ne fet cap.

2 dies! 2 dies!

Aquest títol que va ser el lema (hi diria que encara és) dels i les conductores dels autobusos de Barcelona és el temps que em queda abans de marxar de viatge durant una temporadeta: 75 dies.

Ara tinc els nervis previatge, sobretot per que de les coses necessàries encara no les tinc totes: farmaciola, necesser, llibreteta amb telèfons i adreces i potser no tinc assegurança encara per que la companyia amb qui vaig comprar els vols diu que no la vaig contractar i jo dic que sí! (quin estrés i quin cabreig!!)

Suposo que en 2 dies ho tindré resolt, sinó ja m'ho muntaré! Total, la ruta tampoc és tan xunga, recorreré el Cor de Llatinoamèrica: arribada a Asunción capital del Paraguay, on faré un parell de nits abans de la sortida per passar uns quants dies pel Nord Oest d'Argentina en el camí d'entrada a Bolívia; on visitaré el sudoest del país passant per Uyuní, Potosí i Sucre abans d'arribar a Santa Cruz de la Sierra on estaré un mes de Brigada de Solidaritat amb la brigada 9 d'Octubre de Moviment de Brigadistes. Un cop acabada la brigada sortint des de Santa Cruz baixaré pel Chaco fins arribar de nou a Asunción per passar els dies que quedin.

Sé que els principals problemes seràn les diarrees, el mal d'altura i les picades de mosquits que podrien ser xungues (zona de dengue i alguna zona aïllada de malària), però dubto que em destorbi davant de tot el que descobriré.

Intentaré dur un diari de viatge i plasmar el més important en aquest bloc.

Ens anem llegint!