Yamaha NO es tanca! Concert de suport a Mataró

Ahir a la nit a Mataró es va fer un concert de suport a la plantilla Yamaha Motor España que porta des del 26 de gener lluitant contra un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) de tancament de la fàbrica de que hi ha a Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental), mentre aquesta reporta beneficis indecents, de 70 milions d'€, a Yamaha Europa.

La plantilla va demostrar de nou, que la lluita obrera per la defensa dels llocs de treball és possible, que en aquesta no s'ha de defallir mai, que no s'ha de perdre la unitat dels i les treballadores, que com una pinya treballen, i un cop acaba la jornada laboral lluiten per defensar el treball però també gaudeixen junts mentre lluiten com van demostrar-nos ahir!

Feia goig i orgull de classe poder compartir amb la gent de Yamaha i amb el lluitador comitè d'empresa de CCOO el concert ahir a Mataró, on la gent d'ICV-EUiA, amb el cap de llista Esteve Martínez, vam anar per recolzar-los.

Vam estar xerrant amb la gent del comitè, vam fer unes quantes copes, vam ballar al son d'Hotle Cochambre, vam cridar que Yamaha NO se Cierra! però sobretot vam sortir molt més reforçats en que la cal lluita i cal guerra contra la patronal i els seus representant polítics de CiU.

Companys i companyes, estem amb vosaltres, la vostra lluita és també la nostra, contra les retallades, contra la ronda de Mataró, i sobretot per que la vostra victòria serà la victòria que marcarà el camí als companys i companyes d'altres empreses amenaçades amb EREs, com ara Telefónica i demà lamentablement masses més.

Si voleu estar al dia de les lluites de Yamaha podeu visitar el seu blog trilingue (castellà, anglès, japonès).

Visca la Classe Treballadora!
Visca Comissions Obreres!

Per què no faré Vaga General demà

L'escenari abans del 29 de Desembre, era clarament de vaga general (VG) entre el 25 de gener (votació a les Corts del Pacte de Toledo) i el 28 de gener (Aprovació per decret de les noves retallades) ja que no hi havia cap intenció per part del Gobierno de diàleg. Però aquell dia el Gobierno obre les portes a la negociació i CCOO recupera la proposta ja realitzada al desembre del 2009 per intentar arribar a un acord global sobre jubilació, mesures socials per sortir de la crisi (pla foment treball joves i majors 55 anys), reforma laboral, pensions i negociació col·lectiva on participin de l'acord el Gobierno, els sindicats, la patronal i la resta de formacions polítiques, això és el que aprova el Consejo Confederal de CCOO de l'11 de Gener (mireu la web de ccoo.org i de la Fundación Primero de Mayo on està tota la info) amb 158 vots a favor, 2 en contra i 15 abstencions. Tot Catalunya va votar a favor. (Per més info mireu també el pdf d'un membre de Críticos amb la posició d'aquests i les conclusions del que farán).

Com podeu llegir al pdf anterior, la UGT ha rebutjat qualsevol mobilització de caràcter general durant el mes de gener, això ve donat a que diverses federacions de la UGT (entre elles la de Catalunya) pressionen a la seva direcció confederal, i en concret a Candido Mendez, per aturar les mobilitzacions ja que és CCOO qui està dirigint i capitalitzant el procés, això és el que desencadena els fets de gener d'anul·lació de la mobilització estatal del 22 de Gener per evitar generar tensions a UGT i que aquesta es despengi de la estratègia de lluita comú. Tenir també en compte que la UGT no vol desgastar més els seus (PSOE) de cara a les municipals i també que el PSOE està veient el desgast (14 punts el PP per sobre segons l'última enquesta) i vol arribar a un acord.

Penseu que un escenari de pacte unilateral d'UGT amb el Gobierno i CCOO anant a la VG seria un escenari desastrós per la classe treballadora espanyola. Com exemple tenim la Nissan on l'empresa planteja un referèndum en base al discurs de la por preguntant a la plantilla si accepta congelació salarial i treballar 15 dissabtes anuals sense cobrar i així la matriu de Nissan assignarà la producció de la nova pick-up a la planta de BCN; en aquesta situació CCOO i CGT es planten pel no (UGT recolza el sí) dient que no s'ha d'acceptar la retallada pel fet que era un retrocés respecte el conveni aprovat feia poc, que la pick-up ja estava assignada a BCN i la marxa enrere de l'empresa era només per atemorir, ja que BCN és la única planta de Nissan amb la tecnologia i formació dels treballadors suficient per fer la pick-up i com últim argument, que s'havien rebut diners públics per que vingués la pick-up a BCN i hi havia un acord Nissan matriu-Generalitat que ja estava signat i que Nissan ja havia anunciat. Finalment guanya el sí i per tant la classe treballadora surt molt perjudicada del procés de lluita tant a Nissan com també a nivell general al ser una demostració de divisió i per tant feblesa front les agressions patronals.

Les VG ni són un fi en si mateix, sinó una part més de la lluita per aconseguir millores per la classe obrera, normalment de caire econòmic en base a discutir la distribució de la plusvàlua; ni les organitzacions socio-polítiques (IU), ni els partits polítics les han de convocar, sinó que els sindicats i si pot ser de manera unitària per no trencar ni la unitat dels i les treballadores ni la unitat sindical. (per més info sobre això llegir article d'en Toni Salado, especialment la intervenció de Gregorio Lopez Raimundo al CC del PCE del 1977).

Respecte la VG convocada pel 27 de gener cal tenir en compte que ni el sindicat majoritari del país i de l'estat, CCOO, ni el segon sindicat, UGT, han convocat a la VG, però el que és més important és que als centres de treball no està havent ni assemblees de treballadors per preparar la VG ni arribant informació de la VG i els pocs díptics que s'han vist a Catalunya són més d'atac a CCOO que de propostes de solucions.

La VG a Euskadi cal llegir-la en clau nacional per una banda les lluites sector independentista tant aberzale (esquerra independentista extraparlamentària d'allà) com demòcrata-cristians (PNV) amb el PSE i PP al Govern i també ha intentar un desgast a nivell sindical de CCOO ja que en les darrers quatre anys ha passat d'una representació del 13% i tendència descendent, a una representació del 27% i tendència en augment.

La VG a Galiza és més sorprenent, però es pot entendre pel fet que al sindicalisme gallec li cal reivindicar-se. La Intersindical Galega ha convocat en base a les seves relacions internacionals i per competir amb la UGT que és la hegemònica a Galiza. Apart que des de fa anys que no volen cultivar gaire la relació amb CCOO ni UGT.

Com a nota internacional, a les reunions de sindicalistes del Partit de l'Esquerra Europea (PEE), on EUiA és membre (també IU i el PCE), tot el sindicalisme europeu enveja el sindicalisme espanyol per la capacitat de negociació que té, ja que a Portugal, França, Itàlia, Grècia totes les reformes s'ha fet sense cap tipus de negociació ni prèvia ni posterior amb el moviment obrer organitzat sindicalment, per tant hem de saber aprofitar la oportunitat de negociar, així que ara el que ens toca doncs és informar, explicar i debatre aquest canvi del discurs sindical, us recomano llegir el següent article d'un company de CCOO sobre el tema.

Tenint en compte que som nosaltres qui estem posant els morts en aquesta batalla: més de 4,5 milions de persones a aturades (i ja veurem els números de la propera Encuesta Población Activa que suposo rondaran els 5 milions), sous que sinó són congelats pugen un IPC del 1,2% mentre llum puja un 10% i gas gairebé el 5% els i les comunistes que hauríem de fer apart d'informar, explicar i debatre:

1. Refermar el discurs de quin sindicalisme necessitem, que és un sindicalisme socio-polític, és a dir, que CCOO ha de fer política i ha de polititzar la seva gent a més de fer “assistencialisme laboral”, per què és la única manera de tenir un sindicat útil per la classe obrera i lluitar contra la burocratització latent d'aquest. Això s'està donant, un exemple és la trobada de delegats (les dues fotos són d'allà) que hi va haver dijous 20 de gener a la Farga de l'Hospitalet amb més de 4500 persones i on els sindicats parlaven de política i no només de sindicalisme, per tant cal preservar i enfortit aquesta capacitat de lluita política des dels sindicats, ja que eleva la consciència de la gent del sindicat i els fa anar més enllà de les lluites sindicals.

2. Ens trobem en una situació d'acord i confrontació on cal acordar el que es pugui i mobilitzar el màxim per aconseguir com objectiu minimitzar els danys. Això passaria per mantenir el poder contractual dels treballadors, que és la base del sindicalisme de classe i sense el qual ens quedem sense sindicats de classe. NOTA: El poder contractual és la negociació col·lectiva actual en que en base a un conveni marc estatal és fan convenis provincials o d'empresa que es basen en aquests però el milloren per la força que té el MO a la zona/empresa. La negociació col·lectiva dels convenis és basa en la ultraactivitat que és el que vol eliminar el Gobierno i la Patronal. La ultraacitivitat d'un conveni és que quan un conveni caduca (solen ser tri o bianuals) el conveni es manté vigent fins que es signa un nou conveni entre sindicats i patronal, per tant a la taula de negociació parteixes del conveni antic (portés a la motxilla uns drets ja adquirits amb lluites i convenis anteriors) i per tant negocies en base a millorar-lo, i sinó doncs es manté el que hi ha, encara que estigui “caducat”. La proposta d'eliminar la ultraactivitat fa que t'haguessis a negociar partint des de zero, per tant tenint la motxilla buida de drets ja guanyats en les lluites anteriors i sortint a negociar amb molt males condicions. (espero no equivocar-me al explicar això, no sóc cap expert)
   

3. Recolzar totes les mobilitzacions convocades pels sindicats com les ocupacions de les seus de la Seguretat Social el 25 de Gener o les manifestacions vàries (com a Múrcia) però sobretot tirar endavant la ILP contra la Reforma Laboral portant-la als centres de treball, als centres d'estudi i universitats, als barris... especialment després de constatar el fracàs ja anunciat d'aquesta, per què després de sis mesos de l'aprovació de la Reforma Laboral l'atur no ha disminuït, sinó que ha augmentat.

Cal tenir present a més tres coses, la primera que el MO organitzat és dèbil (CCOO major sindicat del país nomes 1,2 milions d'afiliats vs 4,6 milions de persones sense feina) amb una classe treballadora poc conscienciada, ¿o no recordem el que vam suar per aconseguir fer tirar endavant la VG del 29-S? Per tant ens trobem en el paradigma resistència o mort per la correlació de forces que hi ha a les Corts, per l'hegemonia social i ideològica de la dreta i per la feblesa general de l'esquerra transformadora i la situació de dretanització de tota Europa. La segona seria que una VG és fa per guanyar-la, ja que la VG és la última acció de fora que ens queda als i les treballadores per exigir els nostres drets i per tant o és victoriosa o la derrota serà difícilment recuperable a més tenint en compte la situació dita anteriorment. I finalment, la següent encara que conjuntural però ben real, és que en mig de la cuesta de enero no és el millor moment per fer una VG quan la classe treballadora està encara més en números vermells després de les festes nadalenques.

Per en Marcelino i molts altres, al carrer a defensar els nostres drets!

Marcelino Camacho, històric sindicalista i fundador de CCOO, ha mort aquesta matinada a l'edat de 92 anys.

Marcelino Camacho va ser el primer secretari general del sindicat entre els anys 1976 i 1987, i la figura més important del sindicalisme espanyol del segle XX. Un home fonamental en la lluita contra la dictadura franquista i en la recuperació de les llibertats democràtiques en aquest país. Lluitador incansable i indomable es va enfrontar contra la injustícia i va treballar sempre per la millora de les condicions laborals i socials dels treballadors i les treballadores.

Militant del PCE des del 1935, fou empresonat, fins que l'any 1941 sortí de la presó i fou enviat a treballs forçats al Nord d'Àfrica. Va aconseguir evadir-se del camp i es va refugiar a Algèria. Tornà a Madrid l'any 1957 i va començar a treballar a la Fàbrica Perkins Hispania, des d'on va ajudar a organitzar CCOO del Metall. Fou detingut novament i complí presó des de març del 1967 a març del 1972. Però tres mesos després torna a ser detingut i en el famós "procés 1001" és condemnat a 20 anys de presó; de la que en va sortir 10 dies després de la mort de Franco. És en aquest període quan escriu les "Charlas en la prisión. El movimiento obrero sindical", escrit bàsic per al sindicalisme. El 1976 fou detingut novament, acusat de pertànyer a Coordinación Democrática. Fou diputat pel PCE entre el 1977 i el 1981.

Marcelino, revolucionari, sindicalista, lluitador antifranquista, internacionalista, dirigent polític, va dedicar la seva vida a la lluita per la millora de les condicions de vida, per la llibertat, el socialisme i el comunisme fins el darrer minut de la seva vida amb una coherència que el converteixen una persona excepcional i un referent a les nostres vides.

Honest, de mirada clara, conscient de que la història emancipatòria es fa, en plural, des d'abaix, ... Marcelino Camacho, ja ens fas molta, molta falta... El dia d'avui és un dia de dol per al comunisme, el sindicalisme i el moviment obrer.

Marcelino Camacho, un dels imprescindibles.

Gràcies Àngels per poder-t'ho robar.

Avant Online: "El capitalisme no es transforma: Se'l destrueix"

L'Avant Online, òrgan central del PCC, ha tornat a sortir aquest 15 de Maig i aquí us deixo la encertada editorial. Dins del diari també podreu trobar altres articles sobre la retallada social del Govern Estatal deguda a la pressió del FMi i els mercats.

El capitalisme no es transforma: se’l destrueix

Quan la crisi va esclatar a les mans dels dirigents occidentals, a alguns, els més representatius i defensors (malgré lui?) de la filosofia que impregna el liberalisme més devastador de tots els temps – cal esmentar, entre d’altres, en Barak Obama , en Gordon Brown, l’Angela Merkel, en Nicolas Sarkozy i també, és clar, el nostre José Luis Rodríguez Zapatero – a tots ells se’ls va omplir la boca amb frases tan impressionants com que “el capitalisme ha de ser reformat”, “cal acabar amb l’especulació financera”, “cal més control del mercat”… i tot així per l’estil. Molts les van creure, encoratjats per la ignorància, la innocència o la necessitat peremptòria de creure en solucions taumatúrgiques. No és estrany que la gent del carrer cregui que en matèria econòmica es poden produir prodigis, quan el mateix president del Banc Central Europeu, en Jean-Claude Trichet, quan la crisi arribava al seu zenit més tenebrós, va tenir la grandíssima barra de dir, aquí mateix, a Barcelona, que “la crisi ens l’ha enviada Déu, però els que l’han de solucionar són els homes”. Portentós! El principal faent de les finances europees li endossa a Déu les males pràctiques del capitalisme per treure’s del damunt les responsabilitats del sistema, del qual ell mateix n’és un destacat representant. A veure qui li demana comptes a Déu. Però, ah!, la solució no li va encomanar al seu totpoderós, sinó a un col·lectiu boirós i globalitzat per la faceta probablement més imbècil d’en Trichet: els homes. El president del BCE no va tenir estómac suficient per encomanar la solució als mateixos que han causat el desastre, que no són tots els homes, sinó alguns (pocs) homes. Però la solució ja està en marxa. Grecs i espanyols la coneixerem a les nostres costelles.

Reformar el capitalisme… Sembla una broma i seria per morir-se de riure si no estés en joc el benestar de milions d’homes i dones. La reforma l’estem contemplant ara mateix: els bancs, als que els governs dels Estats Units, la Gran Bretanya, Alemanya, Espanya i altres països van omplir les arques amb els diners públics, els diners de tots els contribuents, segueixen especulant i incrementant els seus beneficis, guardant els diners a les seves caixes fortes sense concedir ni una engruna de crèdit a l’economia real. Els mercats continuen fent el que volen, les maniobres especulatives de gentussa emmascarada en l’anonimat fan tremolar de pànic països sencers, com la mateixa Espanya, desena potència econòmica del món, amb 46 milions d’habitants, una renda per càpita que supera els 27.000 euros anuals i un PIB que arriba a més del bilió i mig d’euros. Això vol dir que no només no es combat la crisi, sinó que s’hi està aprofundint en permetre als poders públics que els especuladors segueixin actuant al seu aire. En definitiva, el capitalisme enfonsa cada dia més les seves arrels en l’abonament que el sustenta: la depredació, la rapinya, l’especulació, l’explotació. Depredació, rapinya, especulació i explotació són els components genètics del capitalisme. Sense ells no existiria.

Per això és impossible reformar. Canviar els gens que li donen la seva raó de ser suposaria convertir-lo en una altra cosa, i això no ho consentiran els beneficiaris del sistema. Els pocs beneficiaris del sistema. Al capitalisme no se’l reforma: se’l destrueix fins als fonaments, fins que no en quedi ni un cep que pugui créixer i reproduir-se.

Cal remetre’s a lamentables i recent fets. En Rodríguez Zapatero, que pretenia passar a la Història com el president d’un Govern espanyol més obert a allò social, ha acabat clavant la cèrvix, espantat davant les cares ferèstegues que li posava el Senyor Mercat. L’ensurt ha estat tan gran, que les seves mesures per reduir el dèficit públic són les més dretanes que mai no ha gosat anunciar un primer ministre espanyol. Ni en Mariano Rajoy, home de dretes on n’hi hagi, hauria gosat arribar a tant per por a que se li calés foc al país. Així, el Senyor Mercat, els especuladors, els banquers … han acabat imposant el seu sant i senya: el capitalisme és intocable.

Però les mesures antisocials anunciades per en Rodríguez Zapatero són una declaració de guerra als sindicats. Veurem com se les arregla el president per fer que l’Ignacio Fernández Toxo, secretari general de CCOO, i en Cándido Méndez, líder de la UGT, s’empassin l’embolat i admetin que les mesures anunciades són les úniques possibles per redreçar un greuge del que cap de les víctimes que resultaran damnificades – que seran milions – en té la més mínima responsabilitat.

La NO salutació al XI Congrés de la UJCE

El passat cap de setmana es realitzava a Casarrubuelos (un poble de la Comunitat de Madrid, bastant bonic i amb alcalde comunista d'Izquierda Unida) el XI Congrés de la Unión de Juventudes Comunistes de Espanya on els CJC - Joventut Comunista de Catalunya anàvem de convidats enlloc de delegats degut a que per diferents motius que no venen al cas, som dues organitzacions totalment alienes.

En el títol dic NO salutació ja que per motius d'agenda del Congrés i dels nostres horaris de vols finalment no vam poder realitzar la salutació durant l'activitat congressual, però m'agradaria com a mínim penjar-la aquí per si algú li interessa ja que la tinc en format digital.

Potser la setmana vinent, un cop hagi acabat els documents (a pesar de no tenir les més de 1300 esmenes) , faré una valoració del que vaig percebre allà i del extret dels documents.

Aquí us deixo la breu salutació:

Bona tarda camarades,

Primer de tot una abraçada revolucionària dels Col·lectius de Joves Comunistes, la Joventut Comunista de Catalunya, al XI Congreso de la UJCE.

Queríamos empezar nuestro saludo exponiendo la situación en Catalunya donde hay que hablar del Govern d'Esquerres i Catalanista como el único gobierno de Europa (exceptuando Chipre) que es de izquierdas y realiza políticas de izquierdas como seria el mantenimiento y augmento del gasto social mientras se recorta en el estado español 50.000 millones de € en gasto social, curioso que defensa aumente, y ya no hablemos de Europa o en especial de Grecia. Que este Govern ha realizado políticas con las que los comunistas no estamos de acuerdo y lo hemos expresado, como por ejemplo la Ley de Educación que PSC y ERC pactaron con la derecha Convergente para mantener financiadas escuelas de élite y religiosas en contra de sindicatos, AMPAs y nuestra coalición ICV-EUiA. Puntos así no quitan que sin nuestra presencia se hubiera eliminado el impuesto de sucesiones (que PSC y ERC proponían y CiU y PP anhelaban), impuesto básico para mantener unos ingresos indispensables para el gasto social y de los que quien más tiene más paga. Por ser este gobierno un avance los y las comunistas catalanes apoyamos este gobierno y trabajamos por fortalecer EUiA y también ICV-EUiA para conseguir de nuevo una mayoría de izquierdas que impida un gobierno de derechas CiU+PP, para esto todos y todas las comunistas españolas a través de Izquierda Unida deberemos trabajar, por que Catalunya inicio un ciclo de cambio de derechas hacia izquierdas y si queremos que se mantenga y mejore, sólo esta en nuestras manos.

Igualmente que mantener y tirar a la izquierda el Govern de la Generalitat, es estratégico que en el proceso de elección de delegados sindicales les Comissions Obreres Nacionals de Catalunya se consoliden como primer sindicato del país y que CCOO Confederal se mantenga también primero a nivel estatal, no es lo mismo que CCOO sea el primer sindicato del país a la hora de negociar que que lo sea UGT, en eso tenemos mucho a ganar, como ya fue un gran victoria el giro que dimos en CCOO Confederal que se esta notando y debemos profundizarlo llevando la política al sindicato y a los tajos, recuperando el sindicalismo de clase y construyendo conciencia de clase obrera entre los y las trabajadoras.

Además debemos tener en cuenta que actualmente el Movimiento Estudiantil en Catalunya se encuentra muy debilitado después de las luchas maximalistas anti-bolonya del año pasado que movilizaron pero no organizaron en base a objetivos concretos y quemaron al estudiantado, en ese frente tenemos mucho trabajo a hacer los y las comunistas en AEP y en Estudiantes en Movimiento.

Queremos continuar con la expresión de un convencimiento que heredamos des de la fundación de los CJC y del PCC, pero que se acentúa por el momento de crisis del modelo neoliberal, que no del capitalismo, en el que nos encontramos que nos demuestra que es más necesario que nunca trabajar por la unidad de la clase trabajadora, por la unidad de las izquierdas y también por la unidad de los y las comunistas. Es por eso que para nosotros es un orgullo participar en este Congreso, también lo fue en 2006, y creemos que es una demostración que la relación entre comunistas catalanes y del resto del Estado mejoran, aunque somos conscientes que falta camino por recorrer, pero como decían los documentos del último congreso del PCC:

“Caminante no hay camino, se hace camino al andar”

No querríamos robaros más tiempo, que tenéis mucho trabajo que debe ser, y estamos muy convencidos que lo será, provechoso para vuestra organización y sobretodo para la juventud española.

Salut i bon treball!
Viva la UJCE!

El millor de la setmana a IloveIU (XVI)

La setmana ha començat amb la ressaca de l'elecció de Cayo Lara com a coordinador d'Izquierda Unida, i sobre aquest fet s'han fet molts i interessants anàlisi des de posicions diferents . El company Alberto Amejide que era qui li tocava fer la selecció aquesta setmana ha seleccionat en el seu bloc Altersocialismo una entrada que donava suport a Grosske (candidatura finalment retirada) i una altra de suport a Cayo Lara:

- Cayo y una ejecutiva con mandato (III Republica)
- IU: el termómetro de la lealtad (A sueldo de Moscú)

Els altres dos temes que han conquerit d'agenda dels bloguers d'IU han estat la derrota de la directiva europea “de les 65 hores” en el Europarlament, i el Congrès Confederal de CCOO. Sobre aquest darrer punt, hi ha unanimitat en celebrar la victòria de Toxo, encara que genera una certa incertesa el seu paper futur al front de CCOO.

Pel que fa a la derrota de la directiva europea “de les 65 hores” , Toni Barbarà (representant EUiA en el Partit de l'Esquerra Europea) ens explica “El Parlament Europeu tomba la Directiva del Temps de Treball” i ens detalla en què consistia la votació. Javi Bustos (Kaneda) reflexiona a “Ciudadanos, esos intrusos indeseables en la construcción de la UE” sobre els darrers fracassos en la construcció de “la Europa de los mercaderes”

Javier Buron (Leolo) comenta el “Proyecto de Ley de garantía del derecho ciudadano a una vivienda digna” aprovat el passat dimarts pel consell del govern basc i el concepte de “servicio publico de vivienda” una de las categories fonamentals del projecte basc d'habitatge.

Kabila a “Taparse las vergüenzas parla de la connivència del PP i el PSOE pel que fa als avions amb destí Guantánamo que es va destapar fa pocs dies.

Moscas en la sopa despulla la incultura del nostre ministre de cultura a “El ministro de hincultura y lo antipopular”

Romenauer a “Pan para hoy y… ¿para mañana?” fa una critica de les últimes mesires del govern contra la crisis, com el Fons d'Inversió Local. Pedro Maria de Palacio analitza amb detall aquest fons a “La ilógica injusticia del Fondo Estatal de Inversión Local”

Greogorio Gordo denuncia a “El nuevo Proletariado del siglo XXI” la rebaixa del 43% al 18%, que el Govern ha regalat als bancs sobre les rendes obtingudes del capital moviliari, quan sigui de la mateixa entitat a la que pertanyen.

I la propera setmana seguiran els resums de la mà de Javier Martínez Serra a “De la chispa surgirá la llama“

Vaga d'informàtics (la visió d'un telecos)

Crec que la vaga està mal plantejada ja que podria haver estat molt més massiva si a més de reclamar les fitxes professionals per qui hagi estudiat Informàtica per part d'un grup d'estudiants i professionals s'hagués fet una convocatòria conjunta amb els sindicats que porten mesos perseguint la signatura del conveni del sector TIC (informàtica i consultoria).

Crec que les dues reivindicacions van molt lligades, les TIC són un sector on gran part dels professionals (qui prové de la branca informàtica) no tenen les fitxes professionals ("paperets" que marquen quines competències professionals tenen els estudis) aquesta desregulació ja d'entrada s'agreuja pel fet de la inexistència d'un conveni col·lectiu pel sector que permet a la patronal apuntar-se al conveni que més li convingui i que fa que qui treballem a aquest sector tinguem unes condicions pitjors al no tenir un conveni específic que s'adeqüí a les necessitats pròpies d'un sector amb una alta pressió laboral insuportable, una desrregularització horària absoluta...

Per això és interessant veure com conjuntament CCOO i UGT intenten fer quelcom més enllà de la vaga d'informàtica d'avui; podeu trobar-ho a continuació:

La patronal incompleix el preacord i diu no al conveni TIC

Vaga d'informàtics, visió sindical

Subvencions a sindicats juvenils a Catalunya

L'altre dia vaig trobar a El Pais aquest article: Juventud prima con sus ayudas a un sindicato independentista minoritario coneixent el diari i per si de cas vaig buscar més informació i vaig trobar-ne a la web dels CJC un enllaç a la font de la noticia a la web d'Acció Jove - Joves de la CONC (CCOO Catalunya) i com no podia ser d'altra manera també ho he trobat al bloc de l'amic Andrés Querol.

Va coincidir que aquella tarda em vaig trobar amb gent coneguda, i fins i to amiga, que és d'aquest sindicat minoritari, el CSC-Intersindical i també li va sorprendre el tema.

Us poso la taula resum de l'informe:
Si les dades de l'informe ja són, diguem-ne, divertides, quan mires altres línies de subvenció encara et sorprén una mica més el tema.

Més sobre els 65 hores!

He trobat una aplicació que permet enviar de manera senzilla el correu electrònic de protesta als i les eurodiputats, us la deixo aquí pq la utilitzeu. El contingut del mail que s'envia el podeu trobar al bloc de l'impulsor.

Per posar-ho al vostre bloc o web, copieu aquest codi:

<image src=http://www.netoraton.es//desvan/65horas_02.jpg width=400>

<iframe src=http://www.joserodriguez.info/addons/ue65horas.php width=400 height=70 frameborder=0 scrolling=no></iframe>

Internet es mobilitza: "¿65 hores? Ni de conya!", ara impulsem el "¿40 hores? Ni de conya!"

Com la majoria sabeu fa uns dies una reunió de ministres de la Unió Europea aprovava que la jornada laboral a la Unió es pogués ampliar fins a les 65 hores setmanals. Aquí el ministre espanyol Corbacho ja va deixar molt a desitjar al no votar en contra...

Doncs a més de la reacció de al societat civil organitzada d'esquerres (sindicats, partits polítics, moviments varis....) també està havent una mobilització a nivell d'internet. Aquesta mobilització m'ha arribat a través del Facebook (web de "xarxa social") la he llegit al Menéame i ara també ho he rebut a través del xat del gmail d'una amiga pq m'ho mirés de la web del Público.

Aquest atac neoliberal mostra que o reaccionem o passaran "el rodillo" i el fluix Estat del Benestar anirà a la merda. A més ara que la gent està parlant del tema de la jornada laboral seria el moment de tornar a posar sobre la taula les 35 hores i tornar a reivindicar això tal com es va fer cap a finals de la dècada anterior.

Per tant, tal com es demana: ¿65 hores? Ni de conya! I ja posats, ¿40 hores? Ni de conya! Cal tornar a posar en marxa la campanya de les 35 hores JA!

Fent de diari de Novembre

Doncs se m'acumulen les coses que vull dir; que he fet i vull explicar; i les reflexions que m'agradaria compartir. L'altre dia un compi em deia que una bitàcola és molt personalista e individualista, en part té raó, però depenen de com ho miris, per mi la bitàcola és el típic diari personal a qui li expliques coses que et passen pel cap o coses que fas interessants en els teus dies, amb la peculiaritat que és pública i ho pot veure la resta del món que està a la banda connectada de la fractura digital, una fractura digital que com no pot ser d'una altra manera (lamentablement) també és una fractura provocada per les desigualtats de classe, però d'això reflexionarem un altre dia, ara fem el diari del darrer mes:

El mes va començar a lo gran, coneixent a molt bona gent de Girona al fer una pujada a Barraques, dues nits de xerrar, música i fred que van anar acompanyades d'un gran dinar de dissabte a casa de l'Edu (Afro_style) aquí us deixo les fotos. Només van faltar els nens de la uni, és que en Kalle i l'Skitx tenien altres afers.


Amb encara la "resaca" festiva al cos va tocar l'evolució natural de començar a treballar de veritat (de veritat, pq les mitges jornades i fer de becari, doncs com no és gaire seriós) i he començat de consultor junior de Business Inteligence a una empresa que és diu 9tres per ara va de fàbula, encara que si hi hagués representant sindical aniria molt millor, per que hi ha coses que haurien de millorar...


Van passar els dies sense gaire a destacar i quan els i les comunistes catalans, amb una festa, recordàvem l'assassinat d'Ernesto 'Che' Guevara, on vam participar més de 500 persones i es va haver de tancar l'entrada a la sala per excés de gent, un altre lluitador comunista, aquest cop català, com en Gregorio López Raimundo ens deixava, i ens deixava una herència de lluita per una societat d'iguals, sense explotació de "l'home per l'home", per la emancipació de la classe treballadora a Catalunya i Espanya i molts/es a través de la roig-esfera el recordàvem. I també el recordàvem a la Plaça Sant Jaume de Barcelona el dilluns següent.


El següent cap de setmana tocava un compromís amb Acció Jove, i la seva Escola de Formació de Joves Sindicalistes on com a CJC ens van convidar i era impossible refusar aquesta oferta. Aquell cap de setmana va ser un cap de setmana diferent on a més de la formació "teòrica" vaig absorbir un seguit de sensacions i impressions que et fan veure cada cop més clar la gran necessitat d'organitzar la classe treballadora per defensar els seus drets i per exigir-ne més dia rere dia i com a vegades les estructures que utilitzem per això i el que és pitjor algunes de les persones estan "obsoletes" o necessiten un "canvi radical" (un altre tema per estendrem en propers capítols), però el més important va ser el bon rollo amb algunes de les persones que allà vaig conèixer. Com a curiositat vaig rebre l'adjectiu utòpic una vegada d'un dels formadors.


Sobre la manifestació de les infraestructures ja vaig escriure :)


I durant tot el mes passat i el que queda d'aquest porto aprenent a marxes forçades la situació del món àrab i especialment de la zona Líban-Palestina-Israel amb un curs de l'associació Catalana per la Pau a base de conferències per gent de primera línia del moviments laics i progressistes (i per què no dir-ho, comunistes) d'aquest països que et donen una visió de profunditat sobre la situació política, econòmica i social impossible d'aconseguir d'una altre manera i imprescindible per comprendre el que està passant en aquella zona des d'inicis del segle XX.

I fins aquí el més destacat d'aquest mes!