Camarades, amigues i amics,
Amb aquesta temperatura de l’hora de la migdiada, m’han encarregat que intervingui a la Festa Avant i jo assumeixo el repte per allò que diuen... disciplina de partit. Tot i que sóc conscient que em toca parlar perquè compleixo dos requisits molt buscats per fer de ponent: que sóc dona i que sóc jove... circumstancialment. Amb tot, no he acceptat per cobrir una quota sinó perquè les dones del PCC fa temps que volem estar presents a tot arreu, a totes les esferes del Partit i a totes les seves expressions.
La gent que vam néixer ja dins aquesta democràcia, hem crescut amb l’extensió del pensament únic que el capitalisme és EL sistema econòmic possible, el menys dolent, i pensar en alternatives no té sentit, en el millor dels casos és simplement utòpic. Aleshores, per a què organitzar-se? Doncs perquè estem veient que el capitalisme s’imposa a la democràcia, asfixiant qualsevol aspiració a una democràcia plena. Els grans poders financers condicionen decisivament el funcionament de l’espai econòmic i social, mercats i economies senceres.
Aquest sistema se sustenta en l’explotació de la classe treballadora, i aquest model únic imperant del patriarcat se sustenta en l’opressió de les dones. Però les persones som capaces d‘organitzar la nostra existència en societat d‘una manera més justa: organitzar-nos com a dones dins el partit comunista no és una opció, és una necessitat per construir l‘alternativa.
ROIG AMB LILA
Les feministes del PCC portem temps indignades amb una societat que ens oprimeix i sabem que el roig no és ple sense lila, i que el lila no arriba molt lluny si no és amb roig. Per això seguim apostant pel treball col·lectiu davant l’individualisme tan estès, el campi qui pugui d’anar buscant-nos precàriament la vida per trobar cadascuna i cadascun les seves sortides particulars a les dificultats amb que anem ensopegant pel camí. Necessitem l’espai de dones dins el PCC per compartir reflexions, per formar-nos i debatre plegades, perquè al nostre partit les inquietuds de totes les treballadores i treballadors hi tinguin cabuda.
Les dones feministes i comunistes estem orgulloses de portar aquestes dues etiquetes allà on anem, ja que estem convençudes que la lluita obrera per avançar cap a un altre sistema econòmic on el centre no siguin els diners (és a dir, superar el capitalisme) i la lluita feminista perquè els patrons masculins deixin de ser al centre (és a dir, superar el patriarcat) és aprofundir la democràcia, transitar el camí cap a una democràcia real que anomenem socialisme. En canvi, els governs europeus, espanyol i català, protagonitzen una deriva neoliberal i, sota el pretext de fer front a la crisi econòmica, opten per polítiques que atempten contra els drets de les dones.
EL GOVERN DELS MILLORS?
En contra de tota lògica democràtica, i fins i tot econòmica, els líders europeus s’aplanen davant les exigències del sistema financer internacional i s’obliden de les necessitats de les ciutadanes i ciutadans que els han escollit, que anem perdent poder de negociació i la capacitat de controlar els espais socials i econòmics on les nostres vides es desenvolupen. Sense recursos materials ni drets universalment garantits, ens veiem obligades a acceptar acríticament les condicions que se’ns imposen a totes les esferes de la vida, començant pels mercats de treball formal i informal.
A Catalunya vivim un canvi d’etapa a partir de les darreres eleccions al Parlament i les darreres eleccions municipals: partits obertament racistes i sexistes han guanyat espais a les institucions democràtiques i les noves administracions han acabat amb les polítiques encaminades a enfortir la condició de les dones com a ciutadanes de ple dret, després d’un cicle de govern d’esquerres que havia obert línies de treball interessants en aquest sentit.
Amb l’excusa de la contenció econòmica, les retallades dels pressupostos públics ataquen directament els drets de les dones i el nostre benestar: quan es redueixen les plantilles als serveis públics, les primeres afectades som les dones perquè som nosaltres qui treballem majoritàriament als serveis sanitaris, l’ensenyament, els serveis socials... D’altra banda, retallant aquests serveis es redueix la protecció social i a moltes dones se’ls multiplica el treball no remunerat, ja que han de quedar-se a casa tenint cura de les persones malaltes, les persones grans o les criatures.
La lluita per una societat lliure de violències masclistes ja no és una prioritat per al govern de la Generalitat. Quan més ho necessitem assistim a la degradació d’aquestes polítiques públiques i a la desaparició de programes que pretenien donar una resposta integral a aquest fenomen. Avui s’estan vulnerant els drets de ciutadania de les dones recollits a la nostra legislació.
La desaparició de la Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball representa un menysteniment de la lluita contra les discriminacions per raó de gènere en aquest àmbit. Qüestions com la bretxa salarial, les dificultats per a l’accés, la promoció i el manteniment d’un lloc de treball digne són cabdals per assolir la igualtat efectiva d’homes i dones i haurien d’estar presents a l’acció de govern i dotades dels recursos necessaris.
La desactivació del Pla Estratègic de Gestió i Usos del Temps a la Vida Quotidiana suposa també un pas enrere per a la construcció d’un model social amb un repartiment equitatiu del temps i la corresponsabilitat entre dones i homes.
Allargar l’edat de jubilació també ens afecta de forma especialment severa, ja que les dones encara acostumem a tenir una vida laboral més irregular. En definitiva, qualsevol atac a l’estat de benestar castiga directament les dones.
D’altra banda, les retallades tenen un impacte indirecte en el benestar de les dones, doncs quan el Govern decideix eliminar despeses anomenades inútils, resulta que el primer que cau és el finançament de recerques, estudis, publicacions que permeten analitzar i treure a la llum quina és la situació actual de les relacions de gènere, quins comportaments i quines maneres de pensar fan que la nostra societat funcioni d‘aquesta manera. Això vol dir retallar el coneixement científic que pot orientar l’acció política cap a la transformació social. Cal l’anàlisi de l’impacte de gènere de les polítiques públiques per trencar la inèrcia d’invisibilització i de desigualtat estructural que patim les dones.
No volem que se’ns tracti com a víctimes i només se’ns tingui en compte a les polítiques assistencials. Tampoc volem ser considerades un col·lectiu més: som la meitat de la societat i som plurals, formem col·lectius diversos a quin més precari (les dones joves, les dones immigrades, les dones amb discapacitats...), però no acceptem que la normalitat es continuï mesurant amb paràmetres masculins.
SENSE LES DONES NO HI HA REVOLUCIÓ
Sense la participació de les dones no hi ha democràcia real, sense les dones no hi ha revolució, perquè no és possible pensar una societat diferent on la meitat de la població continuï discriminada. La revolució serà feminista o no serà, aquest camí cap a una societat justa, equitativa, solidària, no es pot fer sense la participació activa de les dones. Nosaltres hem d’encapçalar el canvi perquè en serem les més beneficiades, doncs ara som les més perjudicades pel capitalisme. Però no es tracta només d’això, es tracta també d’entendre que mentre el patriarcat segueix impregnant i configurant el pensament de dones i homes, avançar en els drets de les dones beneficia tota la societat, perquè la fa essencialment més justa.
Aquesta lluita és especialment complicada perquè no només es produeix als espais públics, sinó que afecta plenament les esferes privades de la vida, les relacions interpersonals. Quantes companyes sortim corrents en acabar una reunió per organitzar el sopar a casa? Hem pensat si les que militem ho podem fer perquè no tenim responsabilitats familiars? Per a nosaltres, les feministes, allò personal és polític. Alexandra Kollontai al segle XIX ja deia que les dones ens incorporem al mercat de treball no és suficient, que necessitem una revolució de la vida quotidiana, dels costums i de la relació entre gèneres.
En aquests moments de crisi el patriarcat aprofita per convèncer-nos que la nostra realització com a dones ha de passar per la maternitat, coartada perfecta per afeblir els nostres vincles amb el mercat laboral. Moltes dones joves encara renunciem al treball assalariat quan decidim ser mares o ens veiem obligades a retallar l’horari laboral perdent drets pel camí, amb les conseqüències consegüents. Nosaltres tenim molt clar que els treballs de cura són imprescindibles, però no poden ser només responsabilitat de les dones. Cal repensar les feines, els temps, els papers que volem jugar a cadascuna de les esferes del treball remunerat i no remunerat, perquè la importància de la feina assalariada ja la coneixem, però sovint oblidem que les tasques de cura són feines civilitzatòries essencials.
Cal un canvi en la lògica de funcionament que posi les persones al centre, amb polítiques que reconeguin el valor del treball domèstic, reproductiu i de cura, que fomentin l’ocupació plena i de qualitat, amb jornades de treball que permetin a les persones treballar per viure i no haver de viure per treballar, i amb governs que apostin per una fiscalitat justa per prioritzar les despeses socials, la sanitat i l’educació públiques i de qualitat, el dret a l’habitatge digne i polítiques de transferència de rendes universals perquè qualsevol ciutadana o ciutadà gaudeixi d’autonomia socioeconòmica per poder desplegar la seva forma de vida i construir la seva pròpia trajectòria vital. Hem de treballar perquè tot això que diem susciti complicitats i fomenti una presa de posició activa per part del major nombre possible de persones: construir una altra cultura, que doni lloc a una nova democràcia, només serà possible si confluïm amb tota la diversitat del conjunt de les esquerres i la pluralitat de moviments complementaris en l’acció política per la transformació social.
LES INDIGNACIONS
Les parets criden allò de “ens heu pres massa coses, ara ho volem tot“. A la lluita per l’empoderament o per l’enfortiment del poder social hem d’explorar les interseccions entre aquests projectes, crear sinèrgies, entendre la relació de necessitat que s’estableix entre tots aquests fronts oberts i el caràcter complementari de les nostres respectives experiències. Està en joc la nostra capacitat real d’incidència sobre la vida econòmica i social, la nostra capacitat d’emmotllar el món en que vivim, de crear-lo nosaltres, que ha d’estar universalitzada, totes i tots hi hem de tenir accés, i ha d’estar posada al servei de totes i tots, sotmesa a l’escrutini de tota la població.
Tot això sense deixar de banda que avui més que mai és important que les dones treballadores ens organitzem activament al Partit, al sindicat, estendre la indignació i mantenir la nostra capacitat d’indignació davant les injustícies, acompanyant-la també de compromís per evitar que les mobilitzacions massives siguin flor només d’aquesta primavera. Sabem que les veritables transformacions socials requereixen debat i reflexió col·lectiva, estratègies i tàctiques comunes, objectius concrets... organització, en definitiva. Per això no ens podem quedar mirant de lluny res del que passi a les places o als carrers, ja que bona part del que allà s’està debatent és el nostre ideari bàsic. Part de la nostra gent és a les places i, com a Partit, ens correspon sortir a trobar-la.
La Festa Avant ens ha de servir per reconèixer-nos i revifar les forces i els ànims per continuar la feina, continuar la militància. Espero que gaudiu molt la tarda i aquest vespre de Festa Revolució, jo acabo ja amb unes paraules d’aquestes que ens regala una jove indignada que potser us sona. Es diu Neus Català, que diu: "S'ha de lluitar sempre. La lluita és treball, la vida és lluita. És això el que et dóna tota la dignitat".
ades) ja que no hi havia cap intenció per part del Gobierno de diàleg. Però aquell dia el Gobierno obre les portes a la negociació i CCOO recupera la proposta ja realitzada al desembre del 2009 per intentar arribar a un acord global sobre jubilació, mesures socials per sortir de la crisi (pla foment treball joves i majors 55 anys), reforma laboral, pensions i negociació col·lectiva on participin de l'acord el Gobierno, els sindicats, la patronal i la resta de formacions polítiques, això és el que aprova el Consejo Confederal de CCOO de l'11 de Gener (mireu la web de ccoo.org i de la Fundación Primero de Mayo on està tota la info) amb 158 vots a favor, 2 en contra i 15 abstencions. Tot Catalunya va votar a favor. (Per més info mireu també el pdf d'un membre de Críticos amb la posició d'aquests i les conclusions del que farán). Com podeu llegir al pdf anterior, la UGT ha rebutjat qualsevol mobilització de caràcter general durant el mes de gener, això ve donat a que diverses federacions de la UGT (entre elles la de Catalunya) pressionen a la seva direcció confederal, i en concret a Candido Mendez, per aturar les mobilitzacions ja que és CCOO qui està dirigint i capitalitzant el procés, això és el que desencadena els fets de gener d'anul·lació de la mobilització estatal del 22 de Gener per evitar generar tensions a UGT i que aquesta es despengi de la estratègia de lluita comú. Tenir també en compte que la UGT no vol desgastar més els seus (PSOE) de cara a les municipals i també que el PSOE està veient el desgast (14 punts el PP per sobre segons l'última enquesta) i vol arribar a un acord.
Penseu que un escenari de pacte unilateral d'UGT amb el Gobierno i CCOO anant a la VG seria un escenari desastrós per la classe treballadora espanyola. Com exemple tenim la Nissan on l'empresa planteja un referèndum en base al discurs de la por preguntant a la plantilla si accepta congelació salarial i treballar 15 dissabtes anuals sense cobrar i així la matriu de Nissan assignarà la producció de la nova pick-up a la planta de BCN; en aquesta situació CCOO i CGT es planten pel no (UGT recolza el sí) dient que no s'ha d'acceptar la retallada pel fet que era un retrocés respecte el conveni aprovat feia poc, que la pick-up ja estava assignada a BCN i la marxa enrere de l'empresa era només per atemorir, ja que BCN és la única planta de Nissan amb la tecnologia i formació dels treballadors suficient per fer la pick-up i com últim argument, que s'havien rebut diners públics per que vingués la pick-up a BCN i hi havia un acord Nissan matriu-Generalitat que ja estava signat i que Nissan ja havia anunciat. Finalment guanya el sí i per tant la classe treballadora surt molt perjudicada del procés de lluita tant a Nissan com també a nivell general al ser una demostració de divisió i per tant feblesa front les agressions patronals.
Les VG ni són un fi en si mateix, sinó una part més de la lluita per aconseguir millores per la classe obrera, normalment de caire econòmic en base a discutir la distribució de la plusvàlua; ni les organitzacions socio-polítiques (IU), ni els partits polítics les han de convocar, sinó que els sindicats i si pot ser de manera unitària per no trencar ni la unitat dels i les treballadores ni la unitat sindical. (per més info sobre això llegir article d'en Toni Salado, especialment la intervenció de Gregorio Lopez Raimundo al CC del PCE del 1977).
Respecte la VG convocada pel 27 de gener cal tenir en compte que ni el sindicat majoritari del país i de l'estat, CCOO, ni el segon sindicat, UGT, han convocat a la VG, però el que és més important és que als centres de treball no està havent ni assemblees de treballadors per preparar la VG ni arribant informació de la VG i els pocs díptics que s'han vist a Catalunya són més d'atac a CCOO que de propostes de solucions.
La VG a Euskadi cal llegir-la en clau nacional per una banda les lluites sector independentista tant aberzale (esquerra independentista extraparlamentària d'allà) com demòcrata-cristians (PNV) amb el PSE i PP al Govern i també ha intentar un desgast a nivell sindical de CCOO ja que en les darrers quatre anys ha passat d'una representació del 13% i tendència descendent, a una representació del 27% i tendència en augment.
La VG a Galiza és més sorprenent, però es pot entendre pel fet que al sindicalisme gallec li cal reivindicar-se. La Intersindical Galega ha convocat en base a les seves relacions internacionals i per competir amb la UGT que és la hegemònica a Galiza. Apart que des de fa anys que no volen cultivar gaire la relació amb CCOO ni UGT.
Com a nota internacional, a les reunions de sindicalistes del Partit de l'Esquerra Europea (PEE), on EUiA és membre (també IU i el PCE), tot el sindicalisme europeu enveja el sindicalisme espanyol per la capacitat de negociació que té, ja que a Portugal, França, Itàlia, Grècia totes les reformes s'ha fet sense cap tipus de negociació ni prèvia ni posterior amb el moviment obrer organitzat sindicalment, per tant hem de saber aprofitar la oportunitat de negociar, així que ara el que ens toca doncs és informar, explicar i debatre aquest canvi del discurs sindical, us recomano llegir el següent article d'un company de CCOO sobre el tema.
Tenint en compte que som nosaltres qui estem posant els morts en aquesta batalla: més de 4,5 milions de persones a aturades (i ja veurem els números de la propera Encuesta Población Activa que suposo rondaran els 5 milions), sous que sinó són congelats pugen un IPC del 1,2% mentre llum puja un 10% i gas gairebé el 5% els i les comunistes que hauríem de fer apart d'informar, explicar i debatre:
Refermar el discurs de quin sindicalisme necessitem, que és un sindicalisme socio-polític, és a dir, que CCOO ha de fer política i ha de polititzar la se
va gent a més de fer “assistencialisme laboral”, per què és la única manera de tenir un sindicat útil per la classe obrera i lluitar contra la burocratització latent d'aquest. Això s'està donant, un exemple és la trobada de delegats (les dues fotos són d'allà) que hi va haver dijous 20 de gener a la Farga de l'Hospitalet amb més de 4500 persones i on els sindicats parlaven de política i no només de sindicalisme, per tant cal preservar i enfortit aquesta capacitat de lluita política des dels sindicats, ja que eleva la consciència de la gent del sindicat i els fa anar més enllà de les lluites sindicals.
Ens trobem en una situació d'acord i confrontació on cal acordar el que es pugui i mobilitzar el màxim per aconseguir com objectiu minimitzar els danys. Això passaria per mantenir el poder contractual dels treballadors, que és la base del sindicalisme de classe i sense el qual ens quedem sense sindicats de classe. NOTA: El poder contractual és la negociació col·lectiva actual en que en base a un conveni marc estatal és fan convenis provincials o d'empresa que es basen en aquests però el milloren per la força que té el MO a la zona/empresa. La negociació col·lectiva dels convenis és basa en la ultraactivitat que és el que vol eliminar el Gobierno i la Patronal. La ultraacitivitat d'un conveni és que quan un conveni caduca (solen ser tri o bianuals) el conveni es manté vigent fins que es signa un nou conveni entre sindicats i patronal, per tant a la taula de negociació parteixes del conveni antic (portés a la motxilla uns drets ja adquirits amb lluites i convenis anteriors) i per tant negocies en base a millorar-lo, i sinó doncs es manté el que hi ha, encara que estigui “caducat”. La proposta d'eliminar la ultraactivitat fa que t'haguessis a negociar partint des de zero, per tant tenint la motxilla buida de drets ja guanyats en les lluites anteriors i sortint a negociar amb molt males condicions. (espero no equivocar-me al explicar això, no sóc cap expert)
Recolzar totes les mobilitzacions convocades pels sindicats com les ocupacions de les seus de la Seguretat Social el 25 de Gener o les manifestacions vàries (com a Múrcia) però sobretot tirar endavant la ILP contra la Reforma Laboral portant-la als centres de treball, als centres d'estudi i universitats, als barris... especialment després de constatar el fracàs ja anunciat d'aquesta, per què després de sis mesos de l'aprovació de la Reforma Laboral l'atur no ha disminuït, sinó que ha augmentat.
Cal tenir present a més tres coses, la primera que el MO organitzat és dèbil (CCOO major sindicat del país nomes 1,2 milions d'afiliats vs 4,6 milions de persones sense feina) amb una classe treballadora poc conscienciada, ¿o no recordem el que vam suar per aconseguir fer tirar endavant la VG del 29-S? Per tant ens trobem en el paradigma resistència o mort per la correlació de forces que hi ha a les Corts, per l'hegemonia social i ideològica de la dreta i per la feblesa general de l'esquerra transformadora i la situació de dretanització de tota Europa. La segona seria que una VG és fa per guanyar-la, ja que la VG és la última acció de fora que ens queda als i les treballadores per exigir els nostres drets i per tant o és victoriosa o la derrota serà difícilment recuperable a més tenint en compte la situació dita anteriorment. I finalment, la següent encara que conjuntural però ben real, és que en mig de la cuesta de enero no és el millor moment per fer una VG quan la classe treballadora està encara més en números vermells després de les festes nadalenques.
El capitalisme no es transforma: se’l destrueix
Quan la crisi va esclatar a les mans dels dirigents occidentals, a alguns, els més representatius i defensors (malgré lui?) de la filosofia que impregna el liberalisme més devastador de tots els temps – cal esmentar, entre d’altres, en Barak Obama , en Gordon Brown, l’Angela Merkel, en Nicolas Sarkozy i també, és clar, el nostre José Luis Rodríguez Zapatero – a tots ells se’ls va omplir la boca amb frases tan impressionants com que “el capitalisme ha de ser reformat”, “cal acabar amb l’especulació financera”, “cal més control del mercat”… i tot així per l’estil. Molts les van creure, encoratjats per la ignorància, la innocència o la necessitat peremptòria de creure en solucions taumatúrgiques. No és estrany que la gent del carrer cregui que en matèria econòmica es poden produir prodigis, quan el mateix president del Banc Central Europeu, en Jean-Claude Trichet, quan la crisi arribava al seu zenit més tenebrós, va tenir la grandíssima barra de dir, aquí mateix, a Barcelona, que “la crisi ens l’ha enviada Déu, però els que l’han de solucionar són els homes”. Portentós! El principal faent de les finances europees li endossa a Déu les males pràctiques del capitalisme per treure’s del damunt les responsabilitats del sistema, del qual ell mateix n’és un destacat representant. A veure qui li demana comptes a Déu. Però, ah!, la solució no li va encomanar al seu totpoderós, sinó a un col·lectiu boirós i globalitzat per la faceta probablement més imbècil d’en Trichet: els homes. El president del BCE no va tenir estómac suficient per encomanar la solució als mateixos que han causat el desastre, que no són tots els homes, sinó alguns (pocs) homes. Però la solució ja està en marxa. Grecs i espanyols la coneixerem a les nostres costelles.
Reformar el capitalisme… Sembla una broma i seria per morir-se de riure si no estés en joc el benestar de milions d’homes i dones. La reforma l’estem contemplant ara mateix: els bancs, als que els governs dels Estats Units, la Gran Bretanya, Alemanya, Espanya i altres països van omplir les arques amb els diners públics, els diners de tots els contribuents, segueixen especulant i incrementant els seus beneficis, guardant els diners a les seves caixes fortes sense concedir ni una engruna de crèdit a l’economia real. Els mercats continuen fent el que volen, les maniobres especulatives de gentussa emmascarada en l’anonimat fan tremolar de pànic països sencers, com la mateixa Espanya, desena potència econòmica del món, amb 46 milions d’habitants, una renda per càpita que supera els 27.000 euros anuals i un PIB que arriba a més del bilió i mig d’euros. Això vol dir que no només no es combat la crisi, sinó que s’hi està aprofundint en permetre als poders públics que els especuladors segueixin actuant al seu aire. En definitiva, el capitalisme enfonsa cada dia més les seves arrels en l’abonament que el sustenta: la depredació, la rapinya, l’especulació, l’explotació. Depredació, rapinya, especulació i explotació són els components genètics del capitalisme. Sense ells no existiria.
Per això és impossible reformar. Canviar els gens que li donen la seva raó de ser suposaria convertir-lo en una altra cosa, i això no ho consentiran els beneficiaris del sistema. Els pocs beneficiaris del sistema. Al capitalisme no se’l reforma: se’l destrueix fins als fonaments, fins que no en quedi ni un cep que pugui créixer i reproduir-se.
Cal remetre’s a lamentables i recent fets. En Rodríguez Zapatero, que pretenia passar a la Història com el president d’un Govern espanyol més obert a allò social, ha acabat clavant la cèrvix, espantat davant les cares ferèstegues que li posava el Senyor Mercat. L’ensurt ha estat tan gran, que les seves mesures per reduir el dèficit públic són les més dretanes que mai no ha gosat anunciar un primer ministre espanyol. Ni en Mariano Rajoy, home de dretes on n’hi hagi, hauria gosat arribar a tant per por a que se li calés foc al país. Així, el Senyor Mercat, els especuladors, els banquers … han acabat imposant el seu sant i senya: el capitalisme és intocable.
Però les mesures antisocials anunciades per en Rodríguez Zapatero són una declaració de guerra als sindicats. Veurem com se les arregla el president per fer que l’Ignacio Fernández Toxo, secretari general de CCOO, i en Cándido Méndez, líder de la UGT, s’empassin l’embolat i admetin que les mesures anunciades són les úniques possibles per redreçar un greuge del que cap de les víctimes que resultaran damnificades – que seran milions – en té la més mínima responsabilitat.
ORGANITZACIÓ I MOBILITZACIÓ FRONT LA CRISI
Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC)
La crisi que ens està colpejant i que ha produït a Catalunya més de 650.000 aturats i aturades no l’han creada els treballadors i treballadores, i per això no són aquests els que l’han de pagar. És producte del capitalisme especulatiu, de l’apropiació de recursos financers per part d’una minoria, l’oligarquia financera, que opera amb un afany ilimitat de lucre a qualsevol preu, fins al punt d’ensorrar projectes de vida amb l’atur, la precarització, les vides hipotecades i engegar en orris el futur del planeta. A casa nostra això s’agreuja per un model de creixement basat en el predomini de l’especulació en la construcció i d’altres sectors, i en les privatitzacions del sector públic que provoquen unes relacions laborals en què augmenta la precarietat, els salaris baixos i l’ocupació amb poca qualificació.
Aquest model econòmic a més está posant en perill el nostre model públic de polítiques socials, amb clares intencions privatitzadores per part de la patronal i la banca, disminuint prestacions i qüestionant el sistema públic de pensions.
De la crisi se’n pot sortir de diverses maneres: cedint a les pretensions de les grans patronals espanyola i catalana, o establint alternatives de defensa i extensió dels sistemes de protecció social i avançant cap a un nou model productiu, tal i com proposen els sindicats i en especial CCOO: és a dir, hi ha sortides conservadores, de dretes, o sortides d’esquerres.
La dreta i la patronal, per aconseguir els seus objectius, volen agenollar els sindicats i l’esquerra, volen imposar polítiques de trencament dels sistemes de relacions col·lectives, on primi l’individualisme i la no-política. Nosaltres i el sindicalisme de classe reclamem solucions polítiques basades en la col·lectivitat, i per tant en sistemes de protecció social públics i solidaris i en un model productiu basat en la indústria respectuosa amb el medi ambient i la creació de llocs de treball estables. En la generació d’activitat económica l’Estat ha d’assumir el paper que li correspon de motor i capdavanter.
Denunciem les pràctiques de corrupció instal·lades a les empreses i també a la política. Els sous i indemnitzacions multi-euro-milionàries, la corrupció fins al moll de l’os del PP a nivell general, que s’expressen allà on estan al govern, com és el cas de Madrid, València, Balears i un llarg etc., i alguns ajuntaments, les fundacions d’Unió Democràtica, els casos Gürtel i el Palau de la Música, la Fundació Trias Fargas, fan palès que les dretes, catalana i espanyola, estan ficades dins de les corruptel·les pròpies del sistema capitalista.
Només la dignificació i l’enaltiment de l’activitat política, la netedat i la vocació de servei a la ciutadania, eliminant les pràctiques alienes a l’ètica, de la qual les esquerres han estat capdavanteres, pot fer que la ciutadania i en especial la classe treballadora participi plenament dins de la vida política i social catalana, i això ho podem fer recuperant l’activitat política a les empreses i seguint lluitant per la unitat dels treballadors i de les esquerres.
Un govern de dretes a Catalunya seria un pas enrere per a la construcció nacional de Catalunya, seria regalar en safata un instrument com ha de ser el Govern de Catalunya als conservadors, que cada cop més es vinculen a solucions autoritàries i feixistes. Només cal veure on estem tots nosaltres en la duríssima confrontació d’aquest procés gens fàcil del nou estatut i de l’atac feixista contra la democràcia i les llibertats utilitzat en el cas Garzón.
Un govern de dretes de CiU+PP a Catalunya esdevindria un instrument per fer pagar la crisi als treballadors, treballadores i sectors populars.
Reforçar i enfortir CCOO, reforçar i enfortir EUiA, i reforçar i enfortir el PCC es la garantia per no lliurar Catalunya a les dretes, per avançar cap a un nou model productiu per a Catalunya, per reconstruir la classe obrera com a tal. És un pas per fer que les polítiques d’EUiA entrin en el món del treball, per la necessària unitat programàtica d’ICV-EUiA en el camí de la unitat de les esquerres, per una nova majoria d’esquerres i de progrés a la nostra nació; reforçar el PCC es donar passes importants cap a la trobada dels i les comunistes disposats a lluitar per a aquests objectius.
Finalment, en aquest 1 de Maig lluitem per l’internacionalisme al costat dels oprimits de tot el món, al costat dels pobles que a l’Àsia, l’Àfrica i Amèrica estan construint el seu futur amb independència i al costat dels treballadors i treballadores que lluiten per un millor projecte de vida i per unes condicions dignes de salari, protecció social i salut.
PER L’AVENÇ DELS SISTEMES PÚBLICS DE PROTECCIÓ SOCIAL.
PER UN NOU MODEL PRODUCTIU
PER UN NOU INTERNACIONALISME DE FRATERNITAT I LLUITA
PER LA UNITAT DELS TREBALLADORS I DE LES ESQUERRES
PER LA UNITAT DELS I LES COMUNISTES
VISCA EL 1 DE MAIG!
t sobre la situació política, marcar les línies principals a seguir, escollir el nou Comitè Executiu i el nou Secretariat del Partit.
una majoria social d'esquerres que proposi: "un pla alternatiu que permeti una sortida social i progressista a la crisi en benefici dels treballadors, treballadores, sectors populars, autònoms, pagesia i petits i mitjans empresaris. Aquest acord requereix la participació de l’esquerra parlamentària sense exclusions i el sindicalisme de classe, al costat dels moviments socials que qüestionen les polítiques neoliberals." i per l'altra banda cal al: "conjunt de l’Estat Espanyol, seguir treballant amb el mateix objectiu de fer convergir l’alternativa política i social en un pla de propostes per sortir de la crisi per l’esquerra. Prenen una importància cabdal les posicions del sindicalisme de classe d’UGT i especialment de CCOO que fins ara han aconseguit frenar les envestides de la patronal i que estan actuant de principal fortí de la resistència contra l’ajust conservador." i a més el PCC: "Hem de seguir reforçant Izquierda Unida, apostant pel seu creixement i la seva refundació amb criteris d’ampliació política a tots els espais de l’esquerra que qüestionen les polítiques neoliberals i al mateix temps de plena correspondència amb les organitzacions socials alternatives, i de forma profunda, estratègica i regular amb el sindicalisme de classe i específicament amb CCOO."
ents en què els comunistes treballem colze a cozle amb d’altres revolucionaris i progressistes"; on el Partit hem d'"esdevenir una important fàbrica d’idees,"COMITÈ EXECUTIU
1. ADELINA ESCANDELL. Coord. C. Executiu
2. ROSA BOFILL. Coord. C.C.
3. JOAN LOU. Festa Avant
4. JOAN SAMIT. Director Avant
5. JOAN JOSEP NUET. Secretari General
6. JORDI LOPEZ. Coord. Secretariat
7. MIGUEL PELAEZ . Responsable Federació Mov. Obrer
8. JORDI RIBÓ. Direcció CCOO
9. JOSÉ FUENTES. Direcció CCOO
10. MERCÈ CIVIT. Responsable Fed. Mov. Unitari i Territorial
11. JORDI MIRALLES. Coord Gral. EUiA
12. GUMI TORRESCUSA. Responsable Federació Tècnics P. i Quadres
13. SALVA TORRES. Responsable Finances i Afiliació
14. TONI FRANCO. Responsable Federació Mov. Popular
15. XAVI CUTILLAS. Responsable Internacional
16. FINA MATEO. Responsable Ensenyament
17. JOANA MARINÉ. Responsable Comunicació i Xarxes Socials
18. SANDRO MACCARRONE. Responsable Fed. Universitat
19. LUIS JUBERIAS. Director Realitat
20. MANUEL MORENO. Responsable Cultura
21. QUIM CORNELLES. Responsable Escola de Formació
22. CELESTINO SANCHEZ. President Fundació Pere Ardiaca
23. MARC NAVARRO. Secretari General dels CJC
24. ENCARNA TARRIAS. Responsable Dona
25. TONI BARBARÀ. Responsable Salud
26. JORDI GARRELL. Responsable de Solidaritat
27. RAÜL VALLS. Responsable Sostenibilitat i Sobirania Agro-Alimentària
SECRETARIAT
1.JORDI LOPEZ. Coord. Secretariat
2. SALVA TORRES. Responsable Finances i Afiliació
3. RAFA SOLORZANO. Organització Comunicació i Xarxes Socials
4.JUANJO FERNANDEZ. Organització Fed. Unitària i Territorial
5. BEGOÑA SIMÓN. Organització Fed. TPQ
6. ANNA MAICAS. Organització Fed. Mov. Popular
7. ALBERTO FERNANDEZ.Organització Fed. Mov. Obrer
8. ALBA DE LAMO. Organització Avant i Realitat
9. ANNA MALLOL. Organització Fed. Universitat
10. JOAN JOSEP NUET. Secretari General
11. ABRAHAM CEMBRERO. Organització Fundació Pere Ardiaca
12. QUIM CORNELLES. Responsable Escola de Formació
13 ALBERT CLARET. Organització CJC
14. EDUARD ALTÉS. Organització Fed. Solidaritat
15. — Organització Festa d’Avant
Responsables de les Federacions i Àrees (només s’en citen alguns i no els comités al complert)
FEDERACIÓ DE MOVIMENT OBRER
Miguel Peláez / Alberto Fernández
FEDERACIÓ DE MOVIMENT POPULAR
Toni Franco / Anna Maicas /
FEDERACIÓ DE MOVIMENT UNITARI I TERRITORIAL
Mercè Civit / Juanjo Fernández / Toni Salado
FEDERACIÓ DE SOLIDARITAT
Jordi Garrell / Eduard Altés
FEDERACIÓ TPQ
Gumersindo Torrescusa / Begoña Simón / Luís Juberías
FEDERACIÓ UNIVERSITAT
Sandro Maccarrone / Anna Mallol
COL·LECTIUS DE JOVES COMUNISTES
Marc Navarro / Albert Claret
ÀREA DE LA DONA
Encarna Tarrias / Pilar García
ÀREA D’ENSENYAMENT
Fina Mateo
ÀREA DE COMUNICACIÓ I XARXES SOCIALS
Joana Mariné / Rafa Solórzano
ÀREA D’ECONOMIA
Àngels Martínez Castells / Enric Serradell
ÀREA INTERNACIONAL
Xavi Cutillas / Ceferino Alonso /Carles Pèriz/Albert Company
En Joan Josep Nuet nou secretari general del Partit dels i les Comunistes de Catalunya tancava la seva intervenció amb un poema de Joan Salvat Papasseit sobre un escamot d'avantguarda, i l'escamot del PCC hem fet una bona feina aquest cap de setmana. Faré una valoració més concreta del Congrés aquesta setmana, m'entrestant us deixo el vídeo de la cloenda del Congrés que té una durada de 30 minuts aproximadament:Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,
fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.
