Sucre la ciutat dels cinc noms

Sucre a més de ser la capital constitucional de Bolívia; a pesar de ser només seu del Poder Judicial i no ser-ho del Legislatiu i l'Executiu que estan a La Paz (i pel que hi ha un resquemor important després d'haver perdut fa nosequan la guerra civil) és una bonica ciutat que ha tingut i té cinc noms: Charcas, La Plata, Chuquisaca, Sucre i la Ciudad Blanca. No recordo la història de tots els noms i si algú li interessa que ho pregunti o ho busqui però el cert és que el darrer de Ciudad Blanca li va com anell al dit ja que el centre històric és d'un blanc immaculat (mentre que la perifèria és d'un color a totxana i pobresa, us sona lo de centre i perifèria?) que fa la ciutat colonial espectacular.

A aquesta ciutat vaig arribar bastant cansat de fer visites culturals i és per això que gairebé no en tinc i imatges i sobretot que per això mateix no vaig entrar a museus ni esglèsies, exceptuant l'esglèsia de la mercè per agafar unes imatges panoràmiques de la ciutat, el Museo Cretacico per veure les petjades de dinosaures i la Casa de la Libertad primer parlament de Bolívia.

Al Museo Cretácico que es troba dins d'una finca privada de la companyia de ciment FANCESA de Sucre, vaig veure des de lluny la pared més llarga del món on es troben petjades de dinosaures, va ser descoberta al extreure sorra per fer els ciments i no està gaire ben conservada cosa que fa que un tros així caigut i que a la resta s'estiguin esborrant les petjades (una pena que tenen gran part del seu patrimoni en aquest estat de dejadesa). La pared estava molt lluny i gairebé no s'apreciava res si no anaves amb uns bons binocles, com a mínim les reproduccions de dino saures estàven ben fetes. La relació visita/cost és pèssima pels extrangers, als bolivians encara.

En la meva opinió a Sucre hi ha dues coses que no pots de deixar de fer: la primera passejar pel centre històric des del Parc Bolívar fins la Recoleta i la segona entrar a la Casa de la Libertad on a més de trobar el millor retrat del Libertador Simón Bolívar que és considerat el primer president del país que porta el seu nom ja que i va exercir, però al ser ja president de Colòmbia no podia ser-ho també de Bolívia (inicialment dita República de Bolívar). És descobreix de manera ràpida i gràcies al guia la història de Bolívia a partir de les lluites contra la opressió de la Corona Espanyola (que no d'Espanya).

La meva estada a Sucre va coincidir amb unes conferències nacionals d'arquitectura, cosa que va omplir l'hostal on estava (on tenia un apartament doble, amb bany, menjador i cuina tot un luxe a un preu més barat que una habitació simple a la resta d'hostals on havia preguntat) es va omplir d'estudiants/es; que al meu hostal èren de Santa Cruz. Son bona gent molt intoxicats pels fatxos de l'oposició, però igualmetn vaig sortir de festa amb ells la nit de diumenge primer de botellón que beuen una espècie de martini anomenat Fermé i després de boliche a ballar reggeton; lamentablement no vaig poder la nit de dilluns pq tenien sopar de gala :( vas ser trist ja que hi havia bones expectatives (ai lo dejo). Encara tinc pendent quedar per Santa Cruz amb ells.

Vale un Potosí!

És veu quela frase que titula l'entrada és molt utilitzadaper definir una cosa que té molt valor, igual que el gran valor del Cerro Rico de Potosí, que des de l'ocupació espanyola fins avui continua donant plata, zinc, estany, or i més, això vol dir més de 460 anys d'explotació del Cerro. El Cerro està com un formatge"crouxe" ple de forats i en un d'aquest hi vaig entrar amb un tour turístic (quina bogeria permetre entrar turístes a una mina en activitat).

Abans d'entrar a la mina cooperativa ens vam disfresar de miners, no sabeu com va ser d'útil el casc em menjava tots els sostres baixos, de camí a la mina vam parar a comprar obsequis pels miners: coca i bicarbonat, alcohol 96% per beure, refrescos, tabac i una dinamita amb una mica de nitro (flipeu, la compra de dinamita i nitro és lliure al carrer dins la zona del mercat miner i fins i tot pels turistes).

Un cop a la mina vam veure com treballaven els miners extracció de materials, treuen entre dos tios (només tios dins la mina, és superstició: si entren dones la pachamama és posa gelosa i pot passar quelcom dolent) uns 8 carros diàris de dues tones amb una distància dins la mina de 2 km; d'altres palegen el material, d'altres preparen els explosius, d'altres fan els forats on col·locar-los... Dins la mina vam baixar 6 nivells uns 60 metres de profunditat i va ser un xic opressiu però el pitjor va arribar a les 12 quan vam esperar a que els explosius col·locats explotessin com un atractiu més de la visita (que bojos) va tremolar tot i queia pols, m'hagués agradat tornar a veure els resultats que ens havien dit que esperaven amb l'explosió. Finalment ens van ensenyar una bona veta de plata i El Tio el dimoni dels miners, que els protegeix i a qui ofereixen coses pq els pretegeixi i amb qui els divendres celebren amb l'alcohol que han sobreviscut una setmana més.


El destacat de Potosí és el seu Cerro, però al ser una ciutat que generava tanta riquesa a l'Imperi Espanyol és va convertir en una grna ciutat (a gairebé 4000 metres) on per tant calia difondre la Fe i és per això que es van construir 37 esglèsies on queden 32 en peu i 22 actives com centre religiós; no recordo quantes vaig visitar (la primera foto és des del sostre d'una), algunes eren bastant boniques en ornamentació i supersticions, d'altres només fetes per adoctrinar "indis" i el convent de clausura molt interesant per com pringaven les filles de la noblesa. També s'havia de visitar la Casa de la Moneda, lloc on s'acunyaven les monedes del Nou Món amb la plata del Cerro i on també és van acunyar les primers monedes de les alliberades repúbliques d'Argentina i Bolívia. També és realment bonic el passeigs pels carrers més antics amb les balconades (que tal com apuntaven Leo i Yaz semblaven carrers de la Barceloneta), la simbologia inca barrejada amb la catòlica a les façanes de les cassotes.

Prop Potosí hi ha una zona termal usada pels bolivians amb diversos balnearis de diferents preus i qualitats i una lacuna natural El Ojo del Inca on volia anar a banyar però em vaig passar de parada i al fer la tornada caminant vaig arribar que el Sol es posava i amb el vent començava a fer massa fred com per sortir de l'aigua (encara que estigués aquesta a 30º). La lacuna com veieu molt bonica i el paisatge també.

Finalment un dissabte de bon matí i amb bastant fred vaig anar a agafar el bus-carril cap a Sucre que tal com diu el nom és un microbus que li han posat rodes de tren i anava per la via, això sí trigant el més del doble que el recorregut en bus per carretera i sent bastant més car, però per algunes de les vistes i dels escarpats que vam creuar a la velocitat punta de 20 km/h va valer la pena!

Arribada a Bolívia: Villazón, Uyuní i el Salar

El creuar la frontera va ser una mica caòtic, però el cúrios era veure moltíssima gent fent contraband en petita escala d'una banda a l'altre mentre esperava a que em segelleixin el passaport i que feia el possible per esquivar la inspecció mèdica (si per entrar a Bolívia anaves el metge, puta Grip A).

Al arribar a Villazón, canvia diners (tercera moneda llatina: guaranis, pesos argentinos i ara bolivianos). I puja corrents (corria el taxi) a l'estació de tren a comprar bitllet. Només quedava a primera, comprat a fer un dinaret de menu amb un simpàtic mexicà amb accent de Buenos Aires que seria company de viatge a les 8 hores del tren ja que unes boniques alemanyes van quedar a un altre vago i sense espai al seu costat :(. El paisatge bonic però les poblacions destrozades i les persones sumides en la pobresa.

Finalment vam arribar a Uyuní a les 23:50 h amb un fred glacial (ja ho tenen els gairebé 4000 metres sobre el nivell del mar), primera sorpresa l'hostal on tenia reserva esa veu que no admetien les reserves (sic). A buscar! Quin fred! Vaig acabar a un hostalet compartint habitació amb el mexicà de nou. Ràpid a dormir que l'endemà ven d'hora 09:30 sortia cap al Salar.

Les 09:30 en hora boliviana van ser les 11:00... Això si que ho tenia reservat (encara que no ho va semblar). Anàvem en un Toyota Land Cruiser 6 turistes (En Leo i la Yaz d'Holanda, en Denis, la Lila i la Eline de França i el menda), el xofer (Waldo) i la Lourdes que feia de cuinera. El Salar impressionant! Mireu les imatges, tot pla, blanc... De día de puta mare només el sol cremava la pell, però quan arribava la nit l'impressionant era el fred... A l'hora de dormir però a 4200m no en va fer gaire.

El segon dia de tour passavem del dessert de Sal al de sorra: amb volcans, llacunes de diferents colors (blanques, vermelles, apestoses...). Fins al dinar tot bé, però a la tarda es va iniciar el vent i va començar a ser massa fresc i a aixecar sorra en quantitat, però encara hauria de venir el pitjor! La nit va ser a un refugi a gairebé 5000 metres, afortunadament no vam passar fred (dormint suava i tot) a pesar del vent huracat que hi havia a l'exterior i aixecava el sotre d'uralita: quina por feia al anar al lavabo de matinada pel vent i quina migranya pel mal d'altura!

El darrer dia ens llevavem ben d'hora per anar a veure els geisers i a banyar a una llacuna termal. El dia estava com per banyar-se! Joder quin vent! I quin fred associat! Als geisers el vent aixecava sorra i neu que sumat al vaopr existent hi havia moments que no veies ni 5 metres al voltant del cotxe, vam ser agosarades i vam baixar del cotxe a fer fotos! El seguent punt era el bany termal vam arribar tard i ja hi havia masses turistes (la mateixa ruta la feien una trentena de cotxes) per tant vam seguir fins la Laguna Verde, buf... el vent volia petar el vidres del cotxe i al final va trencar el vidre del darrera, només ens vam "atrevir" a baixar en Leo i jo: diosssssssssssssssssssss, sem va escapar la porta de la mà al obrir-la i gairebé s'escapa del cotxe. Ràpid a baixar la finestra per evitar una mica de pressió baixa del cotxe i tanca-la, just al tancar-la vaig perdre l'equilibri i el vent sem va endur (i no m'he aprimat), en Leo i jo ens vam haver d'abraçar per aguantar l'embat del vent (amb sorra i neu), feia una mica de por. Ràpid al cotxe i mentre pujava la finestra de nou una foto ràpida de la bella llacuna.

Només quedava la tornada de 6 hores en cotxe en mig de tempestes de sorra pel fort vent, amb un vidre posterior trencat i la por a que el vent en trenqués més. Per acabar-ho d'adobar ens quedavem sense benzina i a la benzinera no tenien electricitat pq el vent havia tirat els pals. A pesar de l'esforç d'en Waldo no va aconseguir prou benina i ens vam quedar tirats en mig d'una carretera d'aquelles llargues, rectes, de sorra que el vent aixecava. sort que van parar uns altres 5 cotxes i entre tots va haver benzina per arribar a Uyuní.

A pesar de tot, l'experiència i el que he vist és impressionant, és més el vent, quedar-nos tirats va fer el tour, realment d'aventura!

Ara marxo, que m'esperen 15 hores de bus.

Per cert, ara passava una mani dels opositors que cridaven:Evo, Evo cabrón!

Per qui les disfruti: Gloria a les Santes!

Bona Escapada a Negre Nit i millor Nit Boja!

Del que més greu em sap del viatge és no ser-hi per Santes!

Tercera part, marxant d'Argentina!

Ja farà dies que no escric, però és que no he parat i que quan m'he connectat o els teclats son desesperants o ho és la lentitut de conexió.

A més sempre m'oblido el cable de la càmera i no pucpenjar fotos :(

A passat molt des de Salta: dos dies a Tilcara, l'arribada a Bolívia, el tour de 3 dies per el Salar d'Uyuní, Potosí amb les seves mines i les seves aigues termals...

A Salta la pujada en telefèric al cerro per veure la ciutat em va recordar la pujada al cerro de Bilbo durant el pont del primer de maig, amb la Lupe que ja no podia més amb sa panxa i en Javi dient tonteries. D'aquí vaig sortir en bus fins Tilcara, un poblet enmig dels Andes a 2500 metres d'alçada on el camí va ser espectacular pels colors de les muntanyes, l'anomenen la "paleta del pintor".

A Tilcara vaig fer dues nits a un hostal regentat per l'Ana i vaig conèixer la Ninfa (una argentina chaqueña treintanyera) amb qui vam compartir dia de rutes pujant al Cerro de la Cruz, caminant per la Pucará (temple inca) i pujant fins la Garganta del Diablo a 2900 metres, sort de la coca (en fulles), per que pujar els 400 metres de desnivell no era fàcil i menys recent dinat :p. Tot preciós, la pacha mama (mare terra) espectacular amb els paissatges, els engorjats i la cascada. La nit ja ser la culminació d'un gran dia: ja a l'hostal una picada (pica pica) amb un vinet a l'habitació d'en Carlos (un altre hoste de seixanta llargs anys, divorciat feia 12 anys, ex-coronel de les forces armades argentines i capità durant la dictadura argentina dels 30.000 desapareguts). Una picada curioso, la Ninfa una zurda argentina, en Carlos sense comentaris, jo un zurdo català i l'Ana (a punt dels 30 anyets) amiga d'en Carlos i neta adoptiva d'un pintor argentí superfamós que no recordo el nom pèrò que encantava a Ninfa, curiosament, del que més és va parlar va ser de política, argentina, espanyola i mundial i també de la dictadura argentina i la paraguaya. Després de donar bon profit a la picada i el vinet (fluix, no hi havia res millor al "super") vam anar plegats a una peña a veure una actuació de música regional: la música prou bé (a alguns us haguessin encantat els intruments de percussió que feien servir), el menjar ben bo (sobretot l'estofat de llama, millor que le típic locro) i les 5 ampolles de vi mendozino Lopez que ens vam fotre entre els tres era excel·lent. Si, 5 ampolles per que Carlos coneixia a qui cantava i Ana als amos del local per tant el vam tancar. Però encara vam arribar a un pub a fer un Chivas abans de tornar a l'hostal. I l'endemà bus fins la Quiaca (4 hores) i després tren fins Uyuní (8 hores) que no sabia si el cap em volia petar per la resaca o pel mal d'altura. Lamentablement no va ser resaca.

Continuarà a Uyuní 3500 metres i pujant!

Marxo al llit que son les 21:00.