Per fi ha marxat el Papa, Sonreídme!

Doncs ja va marxar el Papa i com deia en Miguel Hernandez, sonriguem que ja ha passat però caldrà seguir lluitant contra aquesta església carca i franquista.

SONREÍDME
(Miguel Hernandez)

Vengo muy satisfecho de librarme
de la serpiente de las múltiples cúpulas,
la serpiente escamada de casullas y cálices:
su cola puso acíbar en mi boca, sus anillos verdugos
reprimieron y malaventuraron la nudosa sangre de mi corazón.
Vengo muy dolorido de aquel infierno de incensarios locos, de aquella boba gloria: sonreídme.

Sonreídme, que voy
a donde estáis vosotros los de siempre,
los que cubrís de espigas y racimos la boca del que nos escupe,
los que conmigo en surcos, andamios, fraguas, hornos,
os arrancáis la corona del sudor a diario.

Me libré de los templos: sonreídme,
donde me consumía con tristeza de lámpara
encerrado en el poco aire de los sagrarios.
Salté al monte de donde procedo,
a las viñas donde halla tanta hermana mi sangre,
a vuestra compañía de relativo barro.

Agrupo mi hambre, mis penas y estas cicatrices
que llevo de tratar piedras y hachas
a vuestras hambres, vuestras penas y vuestra herrada carne,
porque para calmar nuestra desesperación de toros castigados
habremos de agruparnos oceánicamente.

Nubes tempestuosas de herramientas
para un cielo de manos vengativas
no es preciso. Ya relampaguean
las hachas y las hoces con su metal crispado,
ya truenan los martillos y los mazos
sobre los pensamientos de los que nos han hecho
burros de carga y bueyes de labor.
Salta el capitalista de su cochino lujo,
huyen los arzobispos de sus mitras obscenas,
los notarios y los registradores de la propiedad
caen aplastados bajo furiosos protocolos,
los curas se deciden a ser hombres
y abierta ya la jaula donde actúa de león
queda el oro en la más espantosa miseria.

En vuestros puños quiero ver rayos contrayéndose,
quiero ver a la cólera tirándoos de las cejas,
la cólera me nubla todas las cosas dentro del corazón
sintiendo el martillazo del hambre en el ombligo,
viendo a mi hermana helarse mientras lava la ropa,
viendo a mi madre siempre en ayuno forzoso,
viéndonos en este estado capaz de impacientar
a los mismos corderos que jamás se impacientan.

Habrá que ver la tierra estercolada
con las injustas sangres,
habrá que ver la media vuelta fiera de la hoz ajustándose a las nucas,

habrá que verlo todo notablemente impasibles,
habrá que hacerlo todo sufriendo un poco menos de lo que ahora sufrimos bajo el hambre,

que nos hace alargar las inocentes manos animales
hacia el robo y el crimen salvadores.

Sopar Revolució 2010 dels CJC

Avui que aniré al Sopar de l'Associacionisme Juvenil del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) us publico una breu entrada sobre el darrer Sopar Revolució dels CJC, del passat dissabte 30 d'Octubre.

Normalment sempre que parlo a algun lloc tinc per escrit bastant bé el guió del que penso dir i és per això que ràpidament ho penjo al blog, a vegades fins i tot abans o durant la pròpia intervenció.

A aquest darrer Sopar Revolució, no va ser així, duia només escrites dues notes, per que el que volia dir, a pesar de no tenir-ho estructurat, venia molt marcat per l'actualitat política del país i per la nostra més interna.

Bàsicament calia parlar de com va anar la Vaga General, de com va anar l'Assemblea Fundacional d'Alternativa Jove - Joves d'EUiA i de com els i les comunistes hauriem d'encarar la batalla d'idees que representen unes eleccions com les catalanes on la classe treballadora i la gent jove ens juguem el present i el futur de la sortida de la crisi. Crec que em va sortir prou bé, però em vaig deixar coses de dir, ja sol passar si no ho portes estructurat.

I això va ser, per què no calia enrollar-se però espero que en breu el camarada Dimitri tingui el vídeo i així pogueu escoltar el que vaig dir, i jo veure els errors comesos i corregir-los. A més així també veurem altres boniques imatges de la part lúdica del post-sopar, on ami em va faltar el comuBingo, un altre any serà!

Pongamos que hablo de... + Jo no t'espero!

Ahir la concentració contra el tracte preferent que se li dona al cap d'una secta religiosa al nostre país i per tant la inversió pública en aquest afer de les persones que volem un pais laic on es respectin totes les creences va estar molt bé! Cal felicitar a la gent de l'MLP i d'altres moviments laics catalans per la perfecte organització.

Com sempre en aquestes coses es va fer llarguet pel nombre d'intervencions i vaig haver de marxar abans, viure lluny de BCN ja ho té això. Però el contingut excelent i els ànims de la gent cridant lemes també, aixó és actitud ciutadana, això és laicisme.

Res més, només deixar-vos un text d'un amic que m'ha semblat molt interessant sobre le tema:

Pongamos que hablo de...

Pongamos que viniera a Barcelona un líder religioso que compagina, a sus ochenta y tres años, el ejercicio de intermediar con dioses y las obligaciones que conlleva su condición de jefe de Estado. Habría quien dudaría de que las facultades de una persona de edad tan avanzada permitiesen realizar correctamente ambas tareas; Manuel Fraga, quizás no. Habría quien propondría que ambas responsabilidades fueran incompatibles; Silvio Berlusconi desde luego que no. Habría, incluso, quien sugeriría la posibilidad de establecer una edad de jubilación obligatoria; a Nicolas Sarkozy ni se le pasaría por la cabeza. Podría, sin embargo, suceder que viniera. Sin duda. Hace años ya se paseó por la ciudad Carlinhos Brown y desde aquella fecha ya nada parece imposible, ni siquiera ver al felizmente olvidado Joan Clos bailar en un inverosímil carnaval…

Pero aún hay más…

Segui llegint a Ceci n'est pas un blog

Per en Marcelino i molts altres, al carrer a defensar els nostres drets!

Marcelino Camacho, històric sindicalista i fundador de CCOO, ha mort aquesta matinada a l'edat de 92 anys.

Marcelino Camacho va ser el primer secretari general del sindicat entre els anys 1976 i 1987, i la figura més important del sindicalisme espanyol del segle XX. Un home fonamental en la lluita contra la dictadura franquista i en la recuperació de les llibertats democràtiques en aquest país. Lluitador incansable i indomable es va enfrontar contra la injustícia i va treballar sempre per la millora de les condicions laborals i socials dels treballadors i les treballadores.

Militant del PCE des del 1935, fou empresonat, fins que l'any 1941 sortí de la presó i fou enviat a treballs forçats al Nord d'Àfrica. Va aconseguir evadir-se del camp i es va refugiar a Algèria. Tornà a Madrid l'any 1957 i va començar a treballar a la Fàbrica Perkins Hispania, des d'on va ajudar a organitzar CCOO del Metall. Fou detingut novament i complí presó des de març del 1967 a març del 1972. Però tres mesos després torna a ser detingut i en el famós "procés 1001" és condemnat a 20 anys de presó; de la que en va sortir 10 dies després de la mort de Franco. És en aquest període quan escriu les "Charlas en la prisión. El movimiento obrero sindical", escrit bàsic per al sindicalisme. El 1976 fou detingut novament, acusat de pertànyer a Coordinación Democrática. Fou diputat pel PCE entre el 1977 i el 1981.

Marcelino, revolucionari, sindicalista, lluitador antifranquista, internacionalista, dirigent polític, va dedicar la seva vida a la lluita per la millora de les condicions de vida, per la llibertat, el socialisme i el comunisme fins el darrer minut de la seva vida amb una coherència que el converteixen una persona excepcional i un referent a les nostres vides.

Honest, de mirada clara, conscient de que la història emancipatòria es fa, en plural, des d'abaix, ... Marcelino Camacho, ja ens fas molta, molta falta... El dia d'avui és un dia de dol per al comunisme, el sindicalisme i el moviment obrer.

Marcelino Camacho, un dels imprescindibles.

Gràcies Àngels per poder-t'ho robar.

L'Assemblea d'Alternativa Jove tot un èxit col·lectiu!

El darrer cap de setmana s'ha realitzat a la ciutat de Barcelona la Ia Assemblea d'Alternativa Jove – Joves d'EUiA. L'assemblea fundacional havia de ser la posada de llarg de la feina feta els darrers cinc anys per organitzar la gent jove d'EUiA; uns anys en que hem realitzat un procés complicat d'acumulació d'encerts i d'errors, de cremades i de banys balsàmics; on finalment la feina encaminada a l'acció, la feina d'organització i el diàleg per aconseguir la màxima unitat des del respecte a les diferències ha fet que avui tinguem l'organització suficient per marcar-nos objectius més ambiciosos.

Durant l'assemblea, com no podia ser d'una altra manera, ens van generar moments de gran discussió, moments on les rialles contaminaven l'ambient i servien d'evasió, moments de d'emoció amb l'agraïment als anteriors Coordinadors d'AJ per plantar la llavor que ja floreig, moments de sentiment amb el record al company David Raya, però per sobretot de tot moments de germanor i de plantejar la futura feina a fer.

Una futura feina que passa primer per realitzar la millor de les campanyes possibles per les eleccions catalanes una campanya de proximitat, de discussió amb els i les joves amb qui lluitem des de les assemblees d'estudiants per l'Universitat Pública, o des de les vocalies joves de les Associacions de Veines per millorar els nostres barris, o dels casals i esplais on des de la participació creem alternatives, o des dels clubs esportius, els grups de música o teatre, i un llarg etcètera; gent jove amb els qui compartim el dia a dia i analitzem el món que ens vol retallar la vida i plategem idees que cal tirar endavant conjuntament. I passa en un segon terme per no deixar de fer l'anteriorment plantejat en cap moment, per que sempre, en tot moment hem d'enriquir i enriquir-nos amb la gent jove compartint colze amb colze els espais polítics, socials, esportius, culturals, solidaris...

Així que Altenativa Jove serem un moviment de joves, un moviment on no caldrà estar afiliat a EUiA per participar-hi, un moviment on organitzar-se per canviar la societat i és en aquest espai, en aquest moviment on han de confluir, com molt bé deia en Julian Sesé durant la cloenda, totes les ideologies de l'esquerra per en base a uns acords col·lectius d'acció crear alternatives i transformar el sistema.

Per tant aquest moviment ha de ser un pilar més per aconseguir aquell objectiu indispensable dels i les comunistes catalans, el de la unitat de la classe treballadora, la unitat de l'esquerra i, del que es absolutament vital al nostre país, la unitat dels i les comunistes.

L'assemblea va ser un èxit, d'això no hi ha cap dubte, però l'èxit serà rotund si entre totes i tots fem d'AJ el que hem dit durant aquests dos dies i així complirem el desig compartit amb en Jordi Miralles que d'aquí dos anys a la IIa Assemblea Nacional no cabem a la sala i caldrà buscar una de més gran.