El capitalisme no es transforma: se’l destrueix
Quan la crisi va esclatar a les mans dels dirigents occidentals, a alguns, els més representatius i defensors (malgré lui?) de la filosofia que impregna el liberalisme més devastador de tots els temps – cal esmentar, entre d’altres, en Barak Obama , en Gordon Brown, l’Angela Merkel, en Nicolas Sarkozy i també, és clar, el nostre José Luis Rodríguez Zapatero – a tots ells se’ls va omplir la boca amb frases tan impressionants com que “el capitalisme ha de ser reformat”, “cal acabar amb l’especulació financera”, “cal més control del mercat”… i tot així per l’estil. Molts les van creure, encoratjats per la ignorància, la innocència o la necessitat peremptòria de creure en solucions taumatúrgiques. No és estrany que la gent del carrer cregui que en matèria econòmica es poden produir prodigis, quan el mateix president del Banc Central Europeu, en Jean-Claude Trichet, quan la crisi arribava al seu zenit més tenebrós, va tenir la grandíssima barra de dir, aquí mateix, a Barcelona, que “la crisi ens l’ha enviada Déu, però els que l’han de solucionar són els homes”. Portentós! El principal faent de les finances europees li endossa a Déu les males pràctiques del capitalisme per treure’s del damunt les responsabilitats del sistema, del qual ell mateix n’és un destacat representant. A veure qui li demana comptes a Déu. Però, ah!, la solució no li va encomanar al seu totpoderós, sinó a un col·lectiu boirós i globalitzat per la faceta probablement més imbècil d’en Trichet: els homes. El president del BCE no va tenir estómac suficient per encomanar la solució als mateixos que han causat el desastre, que no són tots els homes, sinó alguns (pocs) homes. Però la solució ja està en marxa. Grecs i espanyols la coneixerem a les nostres costelles.
Reformar el capitalisme… Sembla una broma i seria per morir-se de riure si no estés en joc el benestar de milions d’homes i dones. La reforma l’estem contemplant ara mateix: els bancs, als que els governs dels Estats Units, la Gran Bretanya, Alemanya, Espanya i altres països van omplir les arques amb els diners públics, els diners de tots els contribuents, segueixen especulant i incrementant els seus beneficis, guardant els diners a les seves caixes fortes sense concedir ni una engruna de crèdit a l’economia real. Els mercats continuen fent el que volen, les maniobres especulatives de gentussa emmascarada en l’anonimat fan tremolar de pànic països sencers, com la mateixa Espanya, desena potència econòmica del món, amb 46 milions d’habitants, una renda per càpita que supera els 27.000 euros anuals i un PIB que arriba a més del bilió i mig d’euros. Això vol dir que no només no es combat la crisi, sinó que s’hi està aprofundint en permetre als poders públics que els especuladors segueixin actuant al seu aire. En definitiva, el capitalisme enfonsa cada dia més les seves arrels en l’abonament que el sustenta: la depredació, la rapinya, l’especulació, l’explotació. Depredació, rapinya, especulació i explotació són els components genètics del capitalisme. Sense ells no existiria.
Per això és impossible reformar. Canviar els gens que li donen la seva raó de ser suposaria convertir-lo en una altra cosa, i això no ho consentiran els beneficiaris del sistema. Els pocs beneficiaris del sistema. Al capitalisme no se’l reforma: se’l destrueix fins als fonaments, fins que no en quedi ni un cep que pugui créixer i reproduir-se.
Cal remetre’s a lamentables i recent fets. En Rodríguez Zapatero, que pretenia passar a la Història com el president d’un Govern espanyol més obert a allò social, ha acabat clavant la cèrvix, espantat davant les cares ferèstegues que li posava el Senyor Mercat. L’ensurt ha estat tan gran, que les seves mesures per reduir el dèficit públic són les més dretanes que mai no ha gosat anunciar un primer ministre espanyol. Ni en Mariano Rajoy, home de dretes on n’hi hagi, hauria gosat arribar a tant per por a que se li calés foc al país. Així, el Senyor Mercat, els especuladors, els banquers … han acabat imposant el seu sant i senya: el capitalisme és intocable.
Però les mesures antisocials anunciades per en Rodríguez Zapatero són una declaració de guerra als sindicats. Veurem com se les arregla el president per fer que l’Ignacio Fernández Toxo, secretari general de CCOO, i en Cándido Méndez, líder de la UGT, s’empassin l’embolat i admetin que les mesures anunciades són les úniques possibles per redreçar un greuge del que cap de les víctimes que resultaran damnificades – que seran milions – en té la més mínima responsabilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada