Esta entrada que vas a leer a continuación no es propia, es una entrada colectiva, lanzada por los compañeros y compañeras de I Love IU. Con estas líneas te animo a sumarte, a que difundas esta otra opinión, que es la opinión de muchos y muchas:

Aunque parezca mentira, hay gente que piensa que en el Metro hay camareros ofreciendo canapés a los usuarios, y que éstos se desplazan pisando una cómoda y mullida alfombra roja. Estas personas son los políticos que sólo bajan al metro a inaugurar las estaciones y a comerse los canapés que contratan con el dinero que luego quieren escamotear a quienes cada día hacen que el Metro funcione. También piensan tal cosa los magnates del periodismo patrio, que habitualmente viajan en taxi, y no saben que cuando ellos salen del suburbano, los torniquetes empiezan a funcionar, se cobra por entrar, y los camareros que un rato antes ofrecían canapés se transforman en viajeros agobiados por llegar a sus puestos de trabajo o a sus obligaciones cotidianas…

Los trabajadores y las trabajadoras del metro, en lucha por defender sus salarios, pero en lucha también, y quizás sobre todo por defender principios básicos de la democracia como la negociación colectiva, el derecho a la huelga y el propio principio de legalidad y seguridad jurídica, están siendo objeto estos días de una campaña tan poderosa como miserable en su contra, capitaneada por la Comunidad de Madrid que es patrón, juez y parte en esta batalla, y que cuenta con el apoyo del PP y del Gobierno de la Nación.

A este frente político-institucional se suma el conjunto de periódicos, radios y televisiones, tanto públicas como privadas, que ejecutan con gusto –como es habitual- una campaña de linchamiento social que tiene un claro tufo antisindical, e incluso antiobrero.

Pero los trabajadores y las trabajadoras del metro no están solos. Quienes nunca montan en metro tratan de ganarles el pulso, pero los usuarios y las usuarias del metro sabemos que aquello por lo que están luchando nuestros compañeros y compañeras es lo mismo por lo que quizás mañana tengamos que luchar nosotros y nosotras.

Quienes habitualmente viajamos en metro estamos con ellos, y queremos hacer uso de nuestros medios para hacérselo saber a nuestros compañeros y compañeras del metro, y para tratar de que el resto de usuarios de este medio de transporte comprenda que los responsables de las perjuicios que la huelga pueda causar no son los trabajadores, sino sino sus patronos, los políticos que atacan sus condiciones de trabajo y sus herramientas para defenderlas.

Quieren que la huelga descarrile en la hostilidad de los usuarios. No lo permitamos.

A continuación una selección de lo que la bolgosfera ha publicado en apoyo a la huelga del Metro:

• Carta a Esperanza Aguirre


• Digo «Metro» y digo «Dignidad»


• Con los compañeros de Metro


• Huelga en el metro


• Salvajadas y huelgas políticas


• La última cruzada de Esperanza la ultraLibegal: los trabajadores de Metro Madrid, terroristas


• Privilegiados


• ¿Los servicios mínimos del Metro de Madrid no pueden incumplirse pero un convenio colectivo sí?


• No le digas a mi madre que soy sindicalista


• ESTO VA DE LUJO


• Metro, falsas unanimidades


• ZAPATERO RECORTA; AGUIRRE, AFEITA


• Carta de un trabajador de metro en lucha


• Un centimito por aquí, otro por allá


• Paren España 2010, que me vuelvo a la Edad Media


• Lo más salvaje no es la huelga


• Todo Puesto de trabajo como el Metro de Madrid


• Sé solidario con la Huelga de Metro. ¡¡Adhiérete y vota!!


• Huelga del Metro en Madrid


• La huelga como acto de fuerza


• De fútbol y huelgas salvajes


• La llaman huelga salvaje: todos contra los trabajadores


• Huelga de Metro de Madrid: Argumentario


• AGUIRRE EN EL METRO SE METE LAS QUE VAN FUERA


• La Huelga no es regulable, que conste


• Sindicatos


• ¿Dónde están los servicios mínimos de la conciencia?


• Huelgas, para qué os quiero


• No hagamos una ley de huelga en caliente


• El metro de Madrid en huelga


• Las huelgas no son juegos florales [2]


• Conciencia social


• Caretas fuera


• A los tertulianos


• Si Haces Huelga, Te Mando Los Tanques…


• el caos se adueña de madrid


• Solidaridad con la huelga del Metro de Madrid


• Los compañeros del metro de Madrid: Un ejemplo de lucha y dignidad


• La huelga del Metro de Madrid es la huelga de todos y de todas


• LOS RECORTES SEGÚN CANTINFLAS, O ESPERANZA NO VA EN METRO


• Como los trabajadores del Metro de Madrid, luchemos: CONTRA LA REFORMA LABORAL Y LOS RECORTES SOCIALES. Todos a la Plaza del Reina Sofía a las 19.00



• Salvaje inseguridad jurídica


• Ciudadanos en apoyo a la huelga del Metro


• ¿De quién son rehenes los viajeros del Metro?


• En La Rioja no tenemos Metro pero las luchas son compartidas


• Hay que pararles los pies


• La buena huelga salvaje


• AL LADO DE LOS BRAVOS TRABAJADORES DEL METRO DE MADRID


• Salvaje (Huelga del Metro de Madrid II)


• IU con los trabajadores y trabajadoras de Metro



• Salvajes


• el metro de Madrid no vuela


• Reflexiones sobre una jornada de huelga de Metro en Madrid


• Si te ha pillado la huelga, jódete


• Un ejemplo para todos los trabajadores


• Huelga salvaje, huelga domesticada

Estem de Festa Avant, us deixo una adaptació d'un company

Farà ja uns dies, un camarada ens enviava una informació i afegia aquesta adaptació que els més televidents sabreu distingir, jo no ho vaig fer:

Una Joventut Comunista,
va ser el centre del món.
I quin és el secret?
-Es preguntava tothom-

La feina ben feta,
qui no ho recorda?
una cosa molt nostre
en els moments de més glòria.

Estimar el teu ofici,
vigilar cada detall,
va cantar en un poema,
Joan Maragall.

Tot està per fer,
podem aixecar el vol,
tot és possible,
escrivia Martí i Pol.

Joan Miró,
Pau Casals,
Pere Ardiaca,
des d'aquí, Universals.

El Comín amb la sotana.
Amb la veu, Ovidi Montllor.
Tu amb la falç i el martell,
jo amb el meu ordinador.

Metges, periodistes, mecànics, pintors
Fusters, lampistes, músics i escriptors.

Una Joventut Comunista,
va ser el centre del món.
I quin és el secret?
-Es preguntava tothom-

La passió, la dedicació, l`atreviment, la curiositat.
I estimar el Partit és la nostre creativitat.
Son les ganes, treballar fort,
Desperta company!
És millor que la sort.

No ens hem de reinventar,
hem de seguir sent qui som,
marxistes-leninistes com sempre,
que no ens venci la son.

Una Joventut Comunista,
va ser el centre del món.
I quin és el secret?
-Es preguntava tothom-

Si fem les coses com nosaltres sabem,
hi ha res impossible?
què no aconseguirem?

I el que facin els euros tan se val.
perquè la feina ben feta
ni te fronteres, ni te rival.

Deixo el vídeo pels pocs televidents i a més amb subtítols al castellà, pels amics que encara no en saben prou de català:

Avui una de poesia

Per l'estrany dia d'estiu que estem tenint avui a la ciutat de Barcelona us comparteixo l'Elegía de primavera del poeta i comunista José María Valverde:

Elegía de primavera
José María Valverde

¡Dulce tarde infinita,
anégame en tus aguas de oro quieto
donde el alma reposa sin angustias;
dame tu plenitud, que nada quiere!

Eres eternidad.
Tú me borras el tiempo y el espacio.

Todas las primaveras de mi vida
suben de mis bolsillos a mis manos.
Primavera de niño, en los balcones,
viéndola, como un mar, ante mí abierta;
y luego, en el paseo
-mientras que yo miraba
jugar a los demás, meditabundo-,
iluminando mi alma silenciosa,
sola como un mendigo...
(... y la rueda de niñas...)

Primavera de siempre, con el ansia
de quererla beber hasta encontrarle el fondo.
¡Que no quede una hoja ni una brisa
que yo no haya gozado!
¡Que no te vayas nunca, primavera!

Y el espacio no existe: aquí está el mundo.
En la hermandad del sol
este valle y el otro son el mismo.
Ya está fundido todo.
La tierra entera canta entre mis brazos,
y me llaman los montes nunca vistos
y siento aquí presentes las ciudades
donde sueñan muchachas ignoradas...

¡Primaveral tristeza de estar solo!
Yo quisiera tener bajo mis manos
pétalos de las rosas más lejanas,
y una voz de muchacha, suave y tibia,
guardada en la cartera...
Tristeza porque sí, porque estoy triste
cuando todo se alegra sin razones...

Vídeo: "No al tijeretazo" de Zapatero

Campanya d'Alternativa Jove - Joves d'Esquerra Unida i Alternativa denunciant la retallada social proposta pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero i avalada pel PP, la patronal, els mercats i la banca (o sigui la oligarquia financera i els seus lacayos).

Més info al bloc d'en Jose!

Avant Online: "El capitalisme no es transforma: Se'l destrueix"

L'Avant Online, òrgan central del PCC, ha tornat a sortir aquest 15 de Maig i aquí us deixo la encertada editorial. Dins del diari també podreu trobar altres articles sobre la retallada social del Govern Estatal deguda a la pressió del FMi i els mercats.

El capitalisme no es transforma: se’l destrueix

Quan la crisi va esclatar a les mans dels dirigents occidentals, a alguns, els més representatius i defensors (malgré lui?) de la filosofia que impregna el liberalisme més devastador de tots els temps – cal esmentar, entre d’altres, en Barak Obama , en Gordon Brown, l’Angela Merkel, en Nicolas Sarkozy i també, és clar, el nostre José Luis Rodríguez Zapatero – a tots ells se’ls va omplir la boca amb frases tan impressionants com que “el capitalisme ha de ser reformat”, “cal acabar amb l’especulació financera”, “cal més control del mercat”… i tot així per l’estil. Molts les van creure, encoratjats per la ignorància, la innocència o la necessitat peremptòria de creure en solucions taumatúrgiques. No és estrany que la gent del carrer cregui que en matèria econòmica es poden produir prodigis, quan el mateix president del Banc Central Europeu, en Jean-Claude Trichet, quan la crisi arribava al seu zenit més tenebrós, va tenir la grandíssima barra de dir, aquí mateix, a Barcelona, que “la crisi ens l’ha enviada Déu, però els que l’han de solucionar són els homes”. Portentós! El principal faent de les finances europees li endossa a Déu les males pràctiques del capitalisme per treure’s del damunt les responsabilitats del sistema, del qual ell mateix n’és un destacat representant. A veure qui li demana comptes a Déu. Però, ah!, la solució no li va encomanar al seu totpoderós, sinó a un col·lectiu boirós i globalitzat per la faceta probablement més imbècil d’en Trichet: els homes. El president del BCE no va tenir estómac suficient per encomanar la solució als mateixos que han causat el desastre, que no són tots els homes, sinó alguns (pocs) homes. Però la solució ja està en marxa. Grecs i espanyols la coneixerem a les nostres costelles.

Reformar el capitalisme… Sembla una broma i seria per morir-se de riure si no estés en joc el benestar de milions d’homes i dones. La reforma l’estem contemplant ara mateix: els bancs, als que els governs dels Estats Units, la Gran Bretanya, Alemanya, Espanya i altres països van omplir les arques amb els diners públics, els diners de tots els contribuents, segueixen especulant i incrementant els seus beneficis, guardant els diners a les seves caixes fortes sense concedir ni una engruna de crèdit a l’economia real. Els mercats continuen fent el que volen, les maniobres especulatives de gentussa emmascarada en l’anonimat fan tremolar de pànic països sencers, com la mateixa Espanya, desena potència econòmica del món, amb 46 milions d’habitants, una renda per càpita que supera els 27.000 euros anuals i un PIB que arriba a més del bilió i mig d’euros. Això vol dir que no només no es combat la crisi, sinó que s’hi està aprofundint en permetre als poders públics que els especuladors segueixin actuant al seu aire. En definitiva, el capitalisme enfonsa cada dia més les seves arrels en l’abonament que el sustenta: la depredació, la rapinya, l’especulació, l’explotació. Depredació, rapinya, especulació i explotació són els components genètics del capitalisme. Sense ells no existiria.

Per això és impossible reformar. Canviar els gens que li donen la seva raó de ser suposaria convertir-lo en una altra cosa, i això no ho consentiran els beneficiaris del sistema. Els pocs beneficiaris del sistema. Al capitalisme no se’l reforma: se’l destrueix fins als fonaments, fins que no en quedi ni un cep que pugui créixer i reproduir-se.

Cal remetre’s a lamentables i recent fets. En Rodríguez Zapatero, que pretenia passar a la Història com el president d’un Govern espanyol més obert a allò social, ha acabat clavant la cèrvix, espantat davant les cares ferèstegues que li posava el Senyor Mercat. L’ensurt ha estat tan gran, que les seves mesures per reduir el dèficit públic són les més dretanes que mai no ha gosat anunciar un primer ministre espanyol. Ni en Mariano Rajoy, home de dretes on n’hi hagi, hauria gosat arribar a tant per por a que se li calés foc al país. Així, el Senyor Mercat, els especuladors, els banquers … han acabat imposant el seu sant i senya: el capitalisme és intocable.

Però les mesures antisocials anunciades per en Rodríguez Zapatero són una declaració de guerra als sindicats. Veurem com se les arregla el president per fer que l’Ignacio Fernández Toxo, secretari general de CCOO, i en Cándido Méndez, líder de la UGT, s’empassin l’embolat i admetin que les mesures anunciades són les úniques possibles per redreçar un greuge del que cap de les víctimes que resultaran damnificades – que seran milions – en té la més mínima responsabilitat.