El capitalisme no es transforma: se’l destrueix
Quan la crisi va esclatar a les mans dels dirigents occidentals, a alguns, els més representatius i defensors (malgré lui?) de la filosofia que impregna el liberalisme més devastador de tots els temps – cal esmentar, entre d’altres, en Barak Obama , en Gordon Brown, l’Angela Merkel, en Nicolas Sarkozy i també, és clar, el nostre José Luis Rodríguez Zapatero – a tots ells se’ls va omplir la boca amb frases tan impressionants com que “el capitalisme ha de ser reformat”, “cal acabar amb l’especulació financera”, “cal més control del mercat”… i tot així per l’estil. Molts les van creure, encoratjats per la ignorància, la innocència o la necessitat peremptòria de creure en solucions taumatúrgiques. No és estrany que la gent del carrer cregui que en matèria econòmica es poden produir prodigis, quan el mateix president del Banc Central Europeu, en Jean-Claude Trichet, quan la crisi arribava al seu zenit més tenebrós, va tenir la grandíssima barra de dir, aquí mateix, a Barcelona, que “la crisi ens l’ha enviada Déu, però els que l’han de solucionar són els homes”. Portentós! El principal faent de les finances europees li endossa a Déu les males pràctiques del capitalisme per treure’s del damunt les responsabilitats del sistema, del qual ell mateix n’és un destacat representant. A veure qui li demana comptes a Déu. Però, ah!, la solució no li va encomanar al seu totpoderós, sinó a un col·lectiu boirós i globalitzat per la faceta probablement més imbècil d’en Trichet: els homes. El president del BCE no va tenir estómac suficient per encomanar la solució als mateixos que han causat el desastre, que no són tots els homes, sinó alguns (pocs) homes. Però la solució ja està en marxa. Grecs i espanyols la coneixerem a les nostres costelles.
Reformar el capitalisme… Sembla una broma i seria per morir-se de riure si no estés en joc el benestar de milions d’homes i dones. La reforma l’estem contemplant ara mateix: els bancs, als que els governs dels Estats Units, la Gran Bretanya, Alemanya, Espanya i altres països van omplir les arques amb els diners públics, els diners de tots els contribuents, segueixen especulant i incrementant els seus beneficis, guardant els diners a les seves caixes fortes sense concedir ni una engruna de crèdit a l’economia real. Els mercats continuen fent el que volen, les maniobres especulatives de gentussa emmascarada en l’anonimat fan tremolar de pànic països sencers, com la mateixa Espanya, desena potència econòmica del món, amb 46 milions d’habitants, una renda per càpita que supera els 27.000 euros anuals i un PIB que arriba a més del bilió i mig d’euros. Això vol dir que no només no es combat la crisi, sinó que s’hi està aprofundint en permetre als poders públics que els especuladors segueixin actuant al seu aire. En definitiva, el capitalisme enfonsa cada dia més les seves arrels en l’abonament que el sustenta: la depredació, la rapinya, l’especulació, l’explotació. Depredació, rapinya, especulació i explotació són els components genètics del capitalisme. Sense ells no existiria.
Per això és impossible reformar. Canviar els gens que li donen la seva raó de ser suposaria convertir-lo en una altra cosa, i això no ho consentiran els beneficiaris del sistema. Els pocs beneficiaris del sistema. Al capitalisme no se’l reforma: se’l destrueix fins als fonaments, fins que no en quedi ni un cep que pugui créixer i reproduir-se.
Cal remetre’s a lamentables i recent fets. En Rodríguez Zapatero, que pretenia passar a la Història com el president d’un Govern espanyol més obert a allò social, ha acabat clavant la cèrvix, espantat davant les cares ferèstegues que li posava el Senyor Mercat. L’ensurt ha estat tan gran, que les seves mesures per reduir el dèficit públic són les més dretanes que mai no ha gosat anunciar un primer ministre espanyol. Ni en Mariano Rajoy, home de dretes on n’hi hagi, hauria gosat arribar a tant per por a que se li calés foc al país. Així, el Senyor Mercat, els especuladors, els banquers … han acabat imposant el seu sant i senya: el capitalisme és intocable.
Però les mesures antisocials anunciades per en Rodríguez Zapatero són una declaració de guerra als sindicats. Veurem com se les arregla el president per fer que l’Ignacio Fernández Toxo, secretari general de CCOO, i en Cándido Méndez, líder de la UGT, s’empassin l’embolat i admetin que les mesures anunciades són les úniques possibles per redreçar un greuge del que cap de les víctimes que resultaran damnificades – que seran milions – en té la més mínima responsabilitat.
ORGANITZACIÓ I MOBILITZACIÓ FRONT LA CRISI
Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC)
La crisi que ens està colpejant i que ha produït a Catalunya més de 650.000 aturats i aturades no l’han creada els treballadors i treballadores, i per això no són aquests els que l’han de pagar. És producte del capitalisme especulatiu, de l’apropiació de recursos financers per part d’una minoria, l’oligarquia financera, que opera amb un afany ilimitat de lucre a qualsevol preu, fins al punt d’ensorrar projectes de vida amb l’atur, la precarització, les vides hipotecades i engegar en orris el futur del planeta. A casa nostra això s’agreuja per un model de creixement basat en el predomini de l’especulació en la construcció i d’altres sectors, i en les privatitzacions del sector públic que provoquen unes relacions laborals en què augmenta la precarietat, els salaris baixos i l’ocupació amb poca qualificació.
Aquest model econòmic a més está posant en perill el nostre model públic de polítiques socials, amb clares intencions privatitzadores per part de la patronal i la banca, disminuint prestacions i qüestionant el sistema públic de pensions.
De la crisi se’n pot sortir de diverses maneres: cedint a les pretensions de les grans patronals espanyola i catalana, o establint alternatives de defensa i extensió dels sistemes de protecció social i avançant cap a un nou model productiu, tal i com proposen els sindicats i en especial CCOO: és a dir, hi ha sortides conservadores, de dretes, o sortides d’esquerres.
La dreta i la patronal, per aconseguir els seus objectius, volen agenollar els sindicats i l’esquerra, volen imposar polítiques de trencament dels sistemes de relacions col·lectives, on primi l’individualisme i la no-política. Nosaltres i el sindicalisme de classe reclamem solucions polítiques basades en la col·lectivitat, i per tant en sistemes de protecció social públics i solidaris i en un model productiu basat en la indústria respectuosa amb el medi ambient i la creació de llocs de treball estables. En la generació d’activitat económica l’Estat ha d’assumir el paper que li correspon de motor i capdavanter.
Denunciem les pràctiques de corrupció instal·lades a les empreses i també a la política. Els sous i indemnitzacions multi-euro-milionàries, la corrupció fins al moll de l’os del PP a nivell general, que s’expressen allà on estan al govern, com és el cas de Madrid, València, Balears i un llarg etc., i alguns ajuntaments, les fundacions d’Unió Democràtica, els casos Gürtel i el Palau de la Música, la Fundació Trias Fargas, fan palès que les dretes, catalana i espanyola, estan ficades dins de les corruptel·les pròpies del sistema capitalista.
Només la dignificació i l’enaltiment de l’activitat política, la netedat i la vocació de servei a la ciutadania, eliminant les pràctiques alienes a l’ètica, de la qual les esquerres han estat capdavanteres, pot fer que la ciutadania i en especial la classe treballadora participi plenament dins de la vida política i social catalana, i això ho podem fer recuperant l’activitat política a les empreses i seguint lluitant per la unitat dels treballadors i de les esquerres.
Un govern de dretes a Catalunya seria un pas enrere per a la construcció nacional de Catalunya, seria regalar en safata un instrument com ha de ser el Govern de Catalunya als conservadors, que cada cop més es vinculen a solucions autoritàries i feixistes. Només cal veure on estem tots nosaltres en la duríssima confrontació d’aquest procés gens fàcil del nou estatut i de l’atac feixista contra la democràcia i les llibertats utilitzat en el cas Garzón.
Un govern de dretes de CiU+PP a Catalunya esdevindria un instrument per fer pagar la crisi als treballadors, treballadores i sectors populars.
Reforçar i enfortir CCOO, reforçar i enfortir EUiA, i reforçar i enfortir el PCC es la garantia per no lliurar Catalunya a les dretes, per avançar cap a un nou model productiu per a Catalunya, per reconstruir la classe obrera com a tal. És un pas per fer que les polítiques d’EUiA entrin en el món del treball, per la necessària unitat programàtica d’ICV-EUiA en el camí de la unitat de les esquerres, per una nova majoria d’esquerres i de progrés a la nostra nació; reforçar el PCC es donar passes importants cap a la trobada dels i les comunistes disposats a lluitar per a aquests objectius.
Finalment, en aquest 1 de Maig lluitem per l’internacionalisme al costat dels oprimits de tot el món, al costat dels pobles que a l’Àsia, l’Àfrica i Amèrica estan construint el seu futur amb independència i al costat dels treballadors i treballadores que lluiten per un millor projecte de vida i per unes condicions dignes de salari, protecció social i salut.
PER L’AVENÇ DELS SISTEMES PÚBLICS DE PROTECCIÓ SOCIAL.
PER UN NOU MODEL PRODUCTIU
PER UN NOU INTERNACIONALISME DE FRATERNITAT I LLUITA
PER LA UNITAT DELS TREBALLADORS I DE LES ESQUERRES
PER LA UNITAT DELS I LES COMUNISTES
VISCA EL 1 DE MAIG!
