Moltes coses a escriure i gens de temps

El text anterior (de Sucre) está fatal escrit, pero el pitjor es que no he narrat res de la vida de brigada des del 20 i pico de juliol fins d'aqui dos dies quan la gent marxi cap Espanya i jo marxi cap Paraguay. Ara marxem de la Paz cap a Santa Cruz on han d'agafar l'avió.

Nomes dir que estic viu a pesar d'haver-me caigut a la baixada en bici de la carretera de la mort i que costara que torni a pujar fotos ja que dijous a un mercat em van pispar la camera de fotos, afortunadament la targeta de 2Gb plena de fotos l'havia canviat feia dos dies :), així que cap problema, ja compraré una al mercat negre (o sigui d'algún altre guiri que li hagin robat).

Com heu vist no tinc tots els accents.

Sucre la ciutat dels cinc noms

Sucre a més de ser la capital constitucional de Bolívia; a pesar de ser només seu del Poder Judicial i no ser-ho del Legislatiu i l'Executiu que estan a La Paz (i pel que hi ha un resquemor important després d'haver perdut fa nosequan la guerra civil) és una bonica ciutat que ha tingut i té cinc noms: Charcas, La Plata, Chuquisaca, Sucre i la Ciudad Blanca. No recordo la història de tots els noms i si algú li interessa que ho pregunti o ho busqui però el cert és que el darrer de Ciudad Blanca li va com anell al dit ja que el centre històric és d'un blanc immaculat (mentre que la perifèria és d'un color a totxana i pobresa, us sona lo de centre i perifèria?) que fa la ciutat colonial espectacular.

A aquesta ciutat vaig arribar bastant cansat de fer visites culturals i és per això que gairebé no en tinc i imatges i sobretot que per això mateix no vaig entrar a museus ni esglèsies, exceptuant l'esglèsia de la mercè per agafar unes imatges panoràmiques de la ciutat, el Museo Cretacico per veure les petjades de dinosaures i la Casa de la Libertad primer parlament de Bolívia.

Al Museo Cretácico que es troba dins d'una finca privada de la companyia de ciment FANCESA de Sucre, vaig veure des de lluny la pared més llarga del món on es troben petjades de dinosaures, va ser descoberta al extreure sorra per fer els ciments i no està gaire ben conservada cosa que fa que un tros així caigut i que a la resta s'estiguin esborrant les petjades (una pena que tenen gran part del seu patrimoni en aquest estat de dejadesa). La pared estava molt lluny i gairebé no s'apreciava res si no anaves amb uns bons binocles, com a mínim les reproduccions de dino saures estàven ben fetes. La relació visita/cost és pèssima pels extrangers, als bolivians encara.

En la meva opinió a Sucre hi ha dues coses que no pots de deixar de fer: la primera passejar pel centre històric des del Parc Bolívar fins la Recoleta i la segona entrar a la Casa de la Libertad on a més de trobar el millor retrat del Libertador Simón Bolívar que és considerat el primer president del país que porta el seu nom ja que i va exercir, però al ser ja president de Colòmbia no podia ser-ho també de Bolívia (inicialment dita República de Bolívar). És descobreix de manera ràpida i gràcies al guia la història de Bolívia a partir de les lluites contra la opressió de la Corona Espanyola (que no d'Espanya).

La meva estada a Sucre va coincidir amb unes conferències nacionals d'arquitectura, cosa que va omplir l'hostal on estava (on tenia un apartament doble, amb bany, menjador i cuina tot un luxe a un preu més barat que una habitació simple a la resta d'hostals on havia preguntat) es va omplir d'estudiants/es; que al meu hostal èren de Santa Cruz. Son bona gent molt intoxicats pels fatxos de l'oposició, però igualmetn vaig sortir de festa amb ells la nit de diumenge primer de botellón que beuen una espècie de martini anomenat Fermé i després de boliche a ballar reggeton; lamentablement no vaig poder la nit de dilluns pq tenien sopar de gala :( vas ser trist ja que hi havia bones expectatives (ai lo dejo). Encara tinc pendent quedar per Santa Cruz amb ells.

Vale un Potosí!

És veu quela frase que titula l'entrada és molt utilitzadaper definir una cosa que té molt valor, igual que el gran valor del Cerro Rico de Potosí, que des de l'ocupació espanyola fins avui continua donant plata, zinc, estany, or i més, això vol dir més de 460 anys d'explotació del Cerro. El Cerro està com un formatge"crouxe" ple de forats i en un d'aquest hi vaig entrar amb un tour turístic (quina bogeria permetre entrar turístes a una mina en activitat).

Abans d'entrar a la mina cooperativa ens vam disfresar de miners, no sabeu com va ser d'útil el casc em menjava tots els sostres baixos, de camí a la mina vam parar a comprar obsequis pels miners: coca i bicarbonat, alcohol 96% per beure, refrescos, tabac i una dinamita amb una mica de nitro (flipeu, la compra de dinamita i nitro és lliure al carrer dins la zona del mercat miner i fins i tot pels turistes).

Un cop a la mina vam veure com treballaven els miners extracció de materials, treuen entre dos tios (només tios dins la mina, és superstició: si entren dones la pachamama és posa gelosa i pot passar quelcom dolent) uns 8 carros diàris de dues tones amb una distància dins la mina de 2 km; d'altres palegen el material, d'altres preparen els explosius, d'altres fan els forats on col·locar-los... Dins la mina vam baixar 6 nivells uns 60 metres de profunditat i va ser un xic opressiu però el pitjor va arribar a les 12 quan vam esperar a que els explosius col·locats explotessin com un atractiu més de la visita (que bojos) va tremolar tot i queia pols, m'hagués agradat tornar a veure els resultats que ens havien dit que esperaven amb l'explosió. Finalment ens van ensenyar una bona veta de plata i El Tio el dimoni dels miners, que els protegeix i a qui ofereixen coses pq els pretegeixi i amb qui els divendres celebren amb l'alcohol que han sobreviscut una setmana més.


El destacat de Potosí és el seu Cerro, però al ser una ciutat que generava tanta riquesa a l'Imperi Espanyol és va convertir en una grna ciutat (a gairebé 4000 metres) on per tant calia difondre la Fe i és per això que es van construir 37 esglèsies on queden 32 en peu i 22 actives com centre religiós; no recordo quantes vaig visitar (la primera foto és des del sostre d'una), algunes eren bastant boniques en ornamentació i supersticions, d'altres només fetes per adoctrinar "indis" i el convent de clausura molt interesant per com pringaven les filles de la noblesa. També s'havia de visitar la Casa de la Moneda, lloc on s'acunyaven les monedes del Nou Món amb la plata del Cerro i on també és van acunyar les primers monedes de les alliberades repúbliques d'Argentina i Bolívia. També és realment bonic el passeigs pels carrers més antics amb les balconades (que tal com apuntaven Leo i Yaz semblaven carrers de la Barceloneta), la simbologia inca barrejada amb la catòlica a les façanes de les cassotes.

Prop Potosí hi ha una zona termal usada pels bolivians amb diversos balnearis de diferents preus i qualitats i una lacuna natural El Ojo del Inca on volia anar a banyar però em vaig passar de parada i al fer la tornada caminant vaig arribar que el Sol es posava i amb el vent començava a fer massa fred com per sortir de l'aigua (encara que estigués aquesta a 30º). La lacuna com veieu molt bonica i el paisatge també.

Finalment un dissabte de bon matí i amb bastant fred vaig anar a agafar el bus-carril cap a Sucre que tal com diu el nom és un microbus que li han posat rodes de tren i anava per la via, això sí trigant el més del doble que el recorregut en bus per carretera i sent bastant més car, però per algunes de les vistes i dels escarpats que vam creuar a la velocitat punta de 20 km/h va valer la pena!