diumenge, 13 de desembre de 2009

Cloenda Conferència Nacional d'Organització dels CJC

Aquí us deixo el discurset de cloenda de la Conferència Nacional d'Organització dels CJC que es va cel·lebrar el dissabte 12 de desembre:

Aquesta Conferència Nacional d'Organització ha servit per finiquitar el que comentava a l'obertura d'aquest matí, regular el creixement dels CJC en els darrers anys i per tant actualitzar l'esquema organitzatiu així com actualitzar alguns posicionaments polítics al voltant de temes que no tenim ben resolts o que és calia renovar la reflexió.

Així hem demostrat que la Joventut té molt bona salut, que no tenim cap crisi interna a cap nivell, que, òbviament som àmpliament plurals i d'això podem estar-ne orgulloses ja que poques organitzacions, i menys d'organitzacions polítiques ho poden dir, com a mínim no en conec cap. Aquesta bona salut permet, que a partir d'aquesta estructura i concepció de CJC discutida avui i per l'avui, tenir cintura ja que no estem al marge del procés històric ni de la societat on vivim i cal ser maleable.

Aquesta cintura és la que ens permet , vivint en una fase que NO és pre-revolucionària, OJALA, sinó d'acumulació de forces i recomposició de l'esquerra i dels i les comunistes, aplicar un marxisme de manera diferent a cada àmbit d'actuació dels CJC a la societat sogons les condicions d'aquest àmbit.


Enllaçant amb això, i com que no som gent il·luminada, ni un corrent d'opinió esquerranós, ni una secta que diem que som comunistes per dir-ho o per anar sempre amb una gran falç i martell per davant, sinó que som comunistes per entendre que amb i enfront dels i les joves hem de construir instruments plurals, unitaris i sense sectarismes.

Aquesta manera de fer, la realitzem dia rere dia, a nivell d'estudiants amb les assemblees i l'AEP, al territori amb Alternativa Jove, els casals i les vocalies de joves de les Asociacions de Veins, al MO participant a CCOO i Acció Jove (alguns camarades delegats sindicals estant avui a la mani a Madrid) i amb ACTUA, a solidaritat articulant processos de solidaritat amplis, amb les brigades i sobretot anant a buscar la gent jove solidària a les universitats, gent com la d'Estudiants per Llatinoamèrica a la UPF o els Casals de Cuba al territori.

La Joventut ha de ser l'organitzadora, vertebradora, en resum, dinamitzadora dels processos de tots aquests marcs amplis. Que és molta feina? Sí i què? Què som poca gent? Sí i què? Distribuint-nos BÉ i prioritzem feines, fent que l'imminent no ens tapi l'important.

Nosaltres aquests històricament etiquetats de reformistes del PCC i els CJC per entendre que la millora de les condicions dels i les treballadores és intrínsec al procés revolucionari ja que va lligat a la superació de les contradiccions del capitalisme ja que al lluitar pels teus drets reps la formació pràctica de que cal construir un sistema superior.

Camarades, potser la victòria no serà avui, ni demà, però com deia aquell “guerrillero loco” que mataron en Bolívia:

Hasta la Victória Siempre!

Venceremos!

dimarts, 1 de desembre de 2009

Ayer, hoy era mañana

Ja fa temps que no penjo cap cançó i aquesta m'agrada des de que l'Eugenia em va passar aquest bonic disc de tangos. La qualitat del vídeo no es gaire, però es sent bé la música i la veu que és l'important. M'agrada per la nostàlgia però alhora per què mira més enllà a pesar que sap que la pregunta no es pot contestar. A gaudir-la!


Ayer, hoy era mañana
La Chiclana
Me quedó una foto oscura de tu cara clara,
y la huella de tus pasos en la almohada.
El lazarillo me liberó, es un fetiche que ya me robó el pasado.
Y el pasado no lo entiendo, dónde está?
Está escondido en fotos viejas? dónde está?
En el pasado todo el tiempo dura igual,
un mal segundo es una década normal.

Y ya me dicen estás loco el futuro va a llegar, pero no llega más.
Nací ya preparado pero el día de mañana siempre es mañana.

La revolución se postergó y no dije nada,
me dejaron una nota en la mesada.
El comandante se jubiló, la Molotov es un florero en mi ventana.
Y la ventana nos obliga a mirar,
y la mirada nos obliga a pensar,
y el pensamiento nos obliga a preguntar,
y la pregunta no se puede contestar.


dilluns, 30 de novembre de 2009

Eleccions a Hondures i Uruguai!

Mentre a Hondures el colpistes han permès la celebració d'unes eleccions controlades per l'exercit i on l'abstenció ha arribat al 65% a l'Uruguai la participació i les ganes de mantenir i impulsar els canvis del poble han fet que "Pepe" Mújica, del Frente Amplio i ex-guerriller tupamaro, guanyés les eleccions a la presidència del govern. He trobat aquesta imatge i aquest text i l'he volgut difondre, salut i força pels uruguaians i sobretot força i resistència pel poble d'Hondures! Més info al bloc de l'Àngels.


H O Y ( N O S L L E N A D E O R G U L L O ) .

El Pepe vivió peleando
y viviendo así aprendió
de los gritos, del silencio
de las veces que le erró.

Al corso de la etiqueta
de los dueños del poder,
el Pepe miró de abajo
con los que andan sin comer.

Al pueblo que se asustaba
callado el Pepe esperó.
Y dio ilusiones y sueños
a quien jamás lo soñó.

La llave de su esperanza
hoy la gente te prestó
Q U E R I D O P E P E M U J I C A ,
A H O R A T E T O C A A V O S .

dilluns, 23 de novembre de 2009

Ni corruptors, ni corruptes

Farà uns dies escrivia un article sobre la corrupció a la política i dijous passat enllaçava un article sobre La corrupció de les dretes. Avui vull penjar un interessant article d'en Jordi Miralles on parla en els mateixos termes que jo utilitzava pel tema, o podríem resumir en: "Cal, sí, més transparència i més democràcia política, però també democràcia econòmica."

Ni corruptors, ni corruptes per Jordi Miralles

dijous, 19 de novembre de 2009

La corrupció de les dretes

L'altre dia vaig escriure un article sobre la corrupció a la política on no deia res de cap cas concret, només analitzava com els recent casos enlloc de perjudicar la dreta, el que fan es beneficiar-la ja que augmenten el passotisme i la deserció a la participació política de la població.

Avui un amic m'enviava per correu un interessant article d'en Viçens Navarro sobre la corrupció de la dreta i en especial la de la dreta catalana, crec que no té cap desperdici la feina de recuperació de memòria històrica que aporta l'article.

La corrupción de las derechas por Viçens Navarro.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Corrupció a la política?

Avui al tren discutia amb un amic de l'esquerra social i implicadíssim a l'associació de veïns del seu barri sobre el tema estrella: la corrupció. Aquesta mateixa discussió la tenia al cotxe de tornada de patinar sobre gel aquest diumenge amb una de les noies que es declarava socialdemòcrata (a l'estil nòrdic) convençuda.

La discussió parteix del meu cabreig a que quan es parla de corrupció es parli només de corrupció política i de quines mesures s'han de posar per controlar que la política, remarquem institucional (ja sabeu que m'agrada dir i penso que tot és política), no es corrompi. Que si nova llei electoral, que si control de les subvencions a les fundacions afins a formacions polítiques, que si control de les finances de les formacions polítiques..., que si es fa ben fet es necessari des de fa temps, tot això en portada i grans titulars de la premsa, tant la més mediàtica com, lamentablement, la majoria de l'alternativa.

És corrupte la política? Sí i No.

És corrupte pel fet que la pressa de decisions està coartada, ja que la ciutadania no pot participar en les decisions a cap dels nivells institucionals (municipal, nacional, estatal...), per tant veiem que la corrupció es dona per la falta de democràcia participativa, per la falta de donar el poder real de decisió al poble. Ara em direu que em surto de mare, però les persones implicades han robat diners de tothom ja que no hi havia control ciutadà sobre la seva actuació a les institucions, apart de que quan un roba o fa "trapis" des d'una institució és conscient que roba a la caixa de tothom i per tant és un/a gran ---- de ----.

No és corrupte la política, només algunes persones s'han corromput. Responguem doncs qui corromp els corruptes? Qui són els corruptors? El que és corrupte és l'economia i per tant el sistema econòmic que no és altre que el neoliberalisme i la seva màxima expressió: màxim benefici en el menor temps possible i sense importar cap de les conseqüències (cap vol dir cap, eh, ni la mort d'humans). Així doncs els corruptors són oligarques vinculats a la gran banca transnacional i empreses i empresaris de la construcció que per forrar-se han fet de tot especulant i destrossant-nos el territori, explotant i matant treballadors en accidents laborals per falta de mesures bàsiques de seguretat, enriquint-se en base a l'especulació del totxo i les borses i deixant als treballadors i treballadores pagant una crisi que no hem provocat però que haurem d'aguantar acomiadaments massius, reducció salarials, reduccions de pressupostos en temes socials i augments d'impostos indirectes com l'IVA, mentre els que l'han provocat riuen als seus despatxos mentre entre totes i tots els cobrim les seves pèrdues (milers de milions d'€ de l'estat, per tant TOTS, a les bosses dels bancs) i perseguim les rates mediàtiques que llencen per desviar l'atenció, o sigui la corrupció d'alguns representants polítics.

A qui li interessa que la política sigui corrupte?

Fem la pregunta d'una altra manera, a qui li interessa que la política tingui menys poder? Doncs a qui vol tenir tot el poder a les seves mans, per tant és als poders econòmics a qui els interessa que la política no tingui poder per intervenir l'economia i controlar-nos una mica. Una mica, per què el control actual deixa molt que desitjar a un país on s'estima un 40% d'economia submergida i un ràtio de frau fiscal superior.

I fem-la encara, d'una altre manera: si la política es corrupte i tots els i les polítiques son iguals (frase mítica) augmenta la desafecció i el passotisme, fent que la poca participació actual als moviments socials i polítics i a les eleccions disminueixi; a qui li interessa això? A qui li interessa que la ciutadania no vulgui organitzar-se per intervenir i millorar la seva vida, crec que la resposta és clara.

Per tant cal tenir clar a qui està beneficiant tot l'assumpte de la corrupció política, a la dreta cavernícola espanyola (llegim PP) que és la gran aliada de la oligarquia estatal relacionada a la banca, el totxo i les màfies, ja que segons totes les enquestes publicades i no publicades, no s'està veient gens afectada pels casos de corrupció ni a les dades de Madrid, ni de València ni de tot l'Estat; a Catalunya amb la nostra dreta nacional no he vist enquestes encara, però podeu comptar que tres quarts del mateix. Si la dreta és manté però es preveu que aquesta corrupció i sobretot el tractament mediàtic i partidista que s'ha donat, comporti una gran disminució de la participació, serà l'esquerra plural (i la revolucionària inclosa) la que patirà les conseqüències i per tant acabarà sent la ciutadania qui torni a patir les dretes neoliberals als govern català i espanyol en un moment en que la crisi econòmica, per molt que diguin de superació, està sent pitjor dia rere dia. No has superat una crisi amb un 20% de la població activa sense feina.

Algunes idees de propostes

Per últim llençar algunes idees de propostes que haurien d'encaminar-nos a realitzar canvis estructurals:

- Cal controlar l'economia. Començant per que tot el sòl fos públic i amb un gran control sobre si és pot construir o no i que si pot fer i que no, continuant per un augment del nombre d'inspectors d'hisenda i de treball per acabar amb el frau fiscal i acabant per proposta impositiva realment distributiva on qui més té més pagui. No estaria mal, com a primer pas, recuperar l'impost de patrimoni i el de successions a nivell estatal, que el PSOE tant alegrement va eliminar.

- Cal enfortir el teixit popular a barris i ciutats, especialment les associacions de veïns i veïnes com a associacions que controlin els poders institucionals.

- Us sona la democràcia participativa? Doncs aplicar-la.

- I els pressupostos participatius? Cal que qualsevol acció pressupostària que suposi un gran inversió sigui exposada a la ciutadania i aquesta pugui intervenir no només de manera individual a consells participatius sinó també a nivell organitzat i des de marcs amplis i amb poder de vet de pressupostos. I per què no que grans inversions públiques siguin referendades per la ciutadania?

Com veieu tot passa per controlar l'economia amb lleis però sobretot per que siguem tota la ciutadania qui ens comprometem a organitzar-nos per fer acomplir aquestes lleis o per exigir-ne de noves. Així que, organitzem-nos i lliutem!

dijous, 5 de novembre de 2009

Una altra entrega de vídeo-muntatge viatger! Salar d'Uyuní i Reserav Avaroa

Doncs tal com deia divendres passat, la sèrie continua, avui us faig a mans una altre magnífica entrega de vídeo-muntatge viatger que ha fet la mateixa companya de la brigada. Si l'anterior es veien impressionants imatges del llac Titicaca i la posta i sortida del Sol des de l'Illa del Sol, en aquest es veu una altre part d'aquell antic llac, la part del sud que va quedar completament assecada i es va convertir en un gran salar d'immenses extensions d'on s'extreu tota la sal que es consumeix a Bolívia i que s'està estudiant exportar.

A més del Salar d'Uyuní també surten diverses imatges de la Reserva Natural Avaroa, com són la Laguna Verde i la Laguna Colorada, el guèiser Sol de la Mañana o lel Arbol de Piedra, gaudiu de nou amb les imatges i fins la propera entrega, que crec que trigarà una mica més.


divendres, 30 d’octubre de 2009

El llac Titicaca, el mar del Andes

Hi ha bastant gent que se'm queixa de que abans de marxar de viatge, durant més de dos mesos, em preguntaven com sabrien que tal estava i com m'anava tot; es queixen per què jo els dirigia a aquest espai de divagació personal ja que l'actualitzaria i estarien al dia, però que mentre he estat de viatge no le actualitzat gairebé gens!

És cert, el vaig actualitzar poc, però hi havia tant a fer, experimentar, descobrir i tant per veure que no estava com per seure gaire temps davant d'un ordinador, feia molt temps que no seia tant poc davant d'un ordinador durant tres mesos seguits.

Com a recompensa i per no haver de sentir que sóc un cabró per que no actualitzava el blog, doncs us deixo un primer vídeo-muntatge de fotografies que ha fet una companya de brigada sobre el llac Titicaca, afortunadament jo no surto a cap imatge, així que podeu gaudir més dels paisatges!

El Titicaca diuen que és el que queda d'un llac immens que hi havia a tot l'altiplà andí, però originàriament era un tros de l'oceà que pel moviment de plaques tectòniques va quedar comprimit entre muntanyes (altres signes d'aquest antic llac immens "oceànic" són els salars d'Uyuní i el de Coipasa al sud de l'altiplà fent frontera entre Bolivia i Xile i un altre llac que no recordo el nom a mig camí entre el Titicada i els salars). Realment sembla un petit mar a més de 3500 metres d'altitud, amb grans planícies gairebé desèrtiques al voltant esquitxades de petits boscos de grans arbres i amb un mural de fons de les majestuoses muntanyes dels Andes amb pics com l'Illimani de més de 6000 metres. Aquest llac fa de frontera "marítima" entre Bolívia i Perú que continua la frontera terrestre. Dins el llac hi ha dues illes, les illes del Sol i de la Lluna que han sigut utilitzades i ho són encara avui dia per a rituals i cerimònies espirituals i religioses de les diferents cultures andines que han habitat la zona.

La setmana que ve potser tindreu una altra entrega! :)

Demà de sopar!

Doncs demà divendres, a la nit, hi ha un sopar on haig d'anar de convidat. És un sopar d'aquells que de tant en tant es fan per cel·lebrar algún fet específic.

Aquesta vegada són uns 50: uns 50 que han molestat una cinquantena de vegades a molta gent, de molts llocs, uns 50 ben aprofitats i que expliquen moltes coses que han passat, que hem passat i de com és avui, uns 50 crítics on calia però amb explicacions entededores i millors propostes, uns 50 que han dut molt esforç al darrera per aconseguir-los però que sempre ha millorat i uns 50 que són els primers dels molts que es superaran.

Aquests 50, els ha organitzat molta, una gent il·lusionada, treballadora, alegre, combatent, simpàtica i com no, estudiant. I és aquesta gent la que em convida a cel·lebrar els seus 50, i els celebrarem.

A més a dels 50 també són uns 18, una majoria d'edat legal molt madurs i ben treballats! Però la nit serà pels 50, i mireu quin goig que fa!

divendres, 23 d’octubre de 2009

Fa un mes que vaig aterrar a casa

Avui ja fa un mes que vaig aterrar a casa, llenço la vista enrere del juny fins avui i entre l'enyorança a l'estiu i l'enyorança a l'estiu passat enmig l'hivern pensa que tot està per fer i tot és possible en aquesta vida que ens toca sobreviure i en aquesta lluita contra els tirants del món que ens toca continuar tal com tantes altres han fet abans i faran després. Per això avui us regalo un poema d'un poeta tunisià que només he trobat la traducció al anglès i confio que sigui digne:



Ela Toghat Al Alaam (الى طغاة العالم‎) To the Tyrants of the World
Aboul-Qacem Echebbi (أبو القاسم الشابي)

Hey you, the unfair tyrants...
You the lovers of the darkness...
You the enemies of life...
You've made fun of innocent people's wounds; and your palm covered with their blood
You kept walking while you were deforming the charm of existence and growing seeds of sadness in their land

Wait, don't let the spring, the clearness of the sky and the shine of the morning light fool you...
Because the darkness, the thunder rumble and the blowing of the wind are coming toward you from the horizon
Beware because there is a fire underneath the ash

Who grows thorns will reap wounds
You've taken off heads of people and the flowers of hope; and watered the cure of the sand with blood and tears until it was drunk
The blood's river will sweep you away and you will be burned by the fiery storm.


També us poso una versió musicada xunga per una cantant tunissiana anomenada Latifa que la dedica als tirants del poble palestí durant la segona intifada, Ariel Sharon i George Bush:

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Una canço pel dia d'avui

Després d'anar ahir a veure un partit al Camp Nou per segon cop, encara que realment primer ja que l'altre vegada la meva neboda gran va dir que volia néixer quan començava el partit; i veure perdre al Barça, cosa que feia temps que no passava, després d'arribar a les 01:15 de la nit a casa per la poca quantitat de trens doncs després d'això aquest matí me menjat un buen chaparrón de camí al tren, així que us dedico la cançó. Com trobo a faltar l'estiu, aquest any serà duríssim per que de primevera vaig viatjar a l'hivern i he tornat a la tardor.



Com a mínim el dia d'ahir va servir per alguna cosa bona i va néixer la filla d'en Javi i la Lupe.

divendres, 2 d’octubre de 2009

Depressió post-"vacacional"?

La resposta és: SÍ! I MOLTA! Però també es normal, suposo que ja es passarà algun dia d'aquests. Quan penso en el viatge m'adono que gairebé no he escrit res en aquesta bitàcola, ja que de la major part del viatge no he dit res:

  • Del mes que vam estar de brigada no he escrit res de res i comença a ser urgent posar les idees en ordre abans que la voràgine diària faci oblidar fets però sobretot sensacions. I és urgent per què aquesta tarda mateix faig de ponent a una xerrada sobre la ruta del Che a Bolívia dins el cicle dels Cafès del Divendres de la Fundació Pere Ardiaca, i també urgent ja què demà al matí tenim la valoració de la brigada amb la gent de l'ACP i una convidada especial, una de les persones que vam conèixer a Bolívia d'una organització social educativa; espero que una vegada feta la valoració i rellegint el diari de la brigada pugui fer un bon resum del viatge amb reportatge fotogràfic :).
  • Dels dies a Paraguay compartint idees, debats, discussions, casa, cerveses i festes amb els i les camarades del P-MAS i de la JS hi ha també moltíssim a dir i més a mostrar: de les lluites diàries al govern i sobretot als carrers: des de la mobilització, des dels menjadors populars, des del Moviment per la Revolució Estudiantil... Del Paraguay podeu veure fotos i algun text curtet al meu Facebook, n'haig d'acabar de pujar les que no he perdut o s'han esborrat.

Alguns i algunes ens veiem demà a la Festa d'Esquerra Unida i Alternativa; amb la resta ens trobem al carrer i/o als bars.

dimarts, 25 d’agost de 2009

Moltes coses a escriure i gens de temps

El text anterior (de Sucre) está fatal escrit, pero el pitjor es que no he narrat res de la vida de brigada des del 20 i pico de juliol fins d'aqui dos dies quan la gent marxi cap Espanya i jo marxi cap Paraguay. Ara marxem de la Paz cap a Santa Cruz on han d'agafar l'avió.

Nomes dir que estic viu a pesar d'haver-me caigut a la baixada en bici de la carretera de la mort i que costara que torni a pujar fotos ja que dijous a un mercat em van pispar la camera de fotos, afortunadament la targeta de 2Gb plena de fotos l'havia canviat feia dos dies :), així que cap problema, ja compraré una al mercat negre (o sigui d'algún altre guiri que li hagin robat).

Com heu vist no tinc tots els accents.

dissabte, 8 d’agost de 2009

Sucre la ciutat dels cinc noms

Sucre a més de ser la capital constitucional de Bolívia; a pesar de ser només seu del Poder Judicial i no ser-ho del Legislatiu i l'Executiu que estan a La Paz (i pel que hi ha un resquemor important després d'haver perdut fa nosequan la guerra civil) és una bonica ciutat que ha tingut i té cinc noms: Charcas, La Plata, Chuquisaca, Sucre i la Ciudad Blanca. No recordo la història de tots els noms i si algú li interessa que ho pregunti o ho busqui però el cert és que el darrer de Ciudad Blanca li va com anell al dit ja que el centre històric és d'un blanc immaculat (mentre que la perifèria és d'un color a totxana i pobresa, us sona lo de centre i perifèria?) que fa la ciutat colonial espectacular.

A aquesta ciutat vaig arribar bastant cansat de fer visites culturals i és per això que gairebé no en tinc i imatges i sobretot que per això mateix no vaig entrar a museus ni esglèsies, exceptuant l'esglèsia de la mercè per agafar unes imatges panoràmiques de la ciutat, el Museo Cretacico per veure les petjades de dinosaures i la Casa de la Libertad primer parlament de Bolívia.

Al Museo Cretácico que es troba dins d'una finca privada de la companyia de ciment FANCESA de Sucre, vaig veure des de lluny la pared més llarga del món on es troben petjades de dinosaures, va ser descoberta al extreure sorra per fer els ciments i no està gaire ben conservada cosa que fa que un tros així caigut i que a la resta s'estiguin esborrant les petjades (una pena que tenen gran part del seu patrimoni en aquest estat de dejadesa). La pared estava molt lluny i gairebé no s'apreciava res si no anaves amb uns bons binocles, com a mínim les reproduccions de dino saures estàven ben fetes. La relació visita/cost és pèssima pels extrangers, als bolivians encara.

En la meva opinió a Sucre hi ha dues coses que no pots de deixar de fer: la primera passejar pel centre històric des del Parc Bolívar fins la Recoleta i la segona entrar a la Casa de la Libertad on a més de trobar el millor retrat del Libertador Simón Bolívar que és considerat el primer president del país que porta el seu nom ja que i va exercir, però al ser ja president de Colòmbia no podia ser-ho també de Bolívia (inicialment dita República de Bolívar). És descobreix de manera ràpida i gràcies al guia la història de Bolívia a partir de les lluites contra la opressió de la Corona Espanyola (que no d'Espanya).

La meva estada a Sucre va coincidir amb unes conferències nacionals d'arquitectura, cosa que va omplir l'hostal on estava (on tenia un apartament doble, amb bany, menjador i cuina tot un luxe a un preu més barat que una habitació simple a la resta d'hostals on havia preguntat) es va omplir d'estudiants/es; que al meu hostal èren de Santa Cruz. Son bona gent molt intoxicats pels fatxos de l'oposició, però igualmetn vaig sortir de festa amb ells la nit de diumenge primer de botellón que beuen una espècie de martini anomenat Fermé i després de boliche a ballar reggeton; lamentablement no vaig poder la nit de dilluns pq tenien sopar de gala :( vas ser trist ja que hi havia bones expectatives (ai lo dejo). Encara tinc pendent quedar per Santa Cruz amb ells.

Vale un Potosí!

És veu quela frase que titula l'entrada és molt utilitzadaper definir una cosa que té molt valor, igual que el gran valor del Cerro Rico de Potosí, que des de l'ocupació espanyola fins avui continua donant plata, zinc, estany, or i més, això vol dir més de 460 anys d'explotació del Cerro. El Cerro està com un formatge"crouxe" ple de forats i en un d'aquest hi vaig entrar amb un tour turístic (quina bogeria permetre entrar turístes a una mina en activitat).

Abans d'entrar a la mina cooperativa ens vam disfresar de miners, no sabeu com va ser d'útil el casc em menjava tots els sostres baixos, de camí a la mina vam parar a comprar obsequis pels miners: coca i bicarbonat, alcohol 96% per beure, refrescos, tabac i una dinamita amb una mica de nitro (flipeu, la compra de dinamita i nitro és lliure al carrer dins la zona del mercat miner i fins i tot pels turistes).

Un cop a la mina vam veure com treballaven els miners extracció de materials, treuen entre dos tios (només tios dins la mina, és superstició: si entren dones la pachamama és posa gelosa i pot passar quelcom dolent) uns 8 carros diàris de dues tones amb una distància dins la mina de 2 km; d'altres palegen el material, d'altres preparen els explosius, d'altres fan els forats on col·locar-los... Dins la mina vam baixar 6 nivells uns 60 metres de profunditat i va ser un xic opressiu però el pitjor va arribar a les 12 quan vam esperar a que els explosius col·locats explotessin com un atractiu més de la visita (que bojos) va tremolar tot i queia pols, m'hagués agradat tornar a veure els resultats que ens havien dit que esperaven amb l'explosió. Finalment ens van ensenyar una bona veta de plata i El Tio el dimoni dels miners, que els protegeix i a qui ofereixen coses pq els pretegeixi i amb qui els divendres celebren amb l'alcohol que han sobreviscut una setmana més.


El destacat de Potosí és el seu Cerro, però al ser una ciutat que generava tanta riquesa a l'Imperi Espanyol és va convertir en una grna ciutat (a gairebé 4000 metres) on per tant calia difondre la Fe i és per això que es van construir 37 esglèsies on queden 32 en peu i 22 actives com centre religiós; no recordo quantes vaig visitar (la primera foto és des del sostre d'una), algunes eren bastant boniques en ornamentació i supersticions, d'altres només fetes per adoctrinar "indis" i el convent de clausura molt interesant per com pringaven les filles de la noblesa. També s'havia de visitar la Casa de la Moneda, lloc on s'acunyaven les monedes del Nou Món amb la plata del Cerro i on també és van acunyar les primers monedes de les alliberades repúbliques d'Argentina i Bolívia. També és realment bonic el passeigs pels carrers més antics amb les balconades (que tal com apuntaven Leo i Yaz semblaven carrers de la Barceloneta), la simbologia inca barrejada amb la catòlica a les façanes de les cassotes.

Prop Potosí hi ha una zona termal usada pels bolivians amb diversos balnearis de diferents preus i qualitats i una lacuna natural El Ojo del Inca on volia anar a banyar però em vaig passar de parada i al fer la tornada caminant vaig arribar que el Sol es posava i amb el vent començava a fer massa fred com per sortir de l'aigua (encara que estigués aquesta a 30º). La lacuna com veieu molt bonica i el paisatge també.

Finalment un dissabte de bon matí i amb bastant fred vaig anar a agafar el bus-carril cap a Sucre que tal com diu el nom és un microbus que li han posat rodes de tren i anava per la via, això sí trigant el més del doble que el recorregut en bus per carretera i sent bastant més car, però per algunes de les vistes i dels escarpats que vam creuar a la velocitat punta de 20 km/h va valer la pena!

dimarts, 28 de juliol de 2009

Arribada a Bolívia: Villazón, Uyuní i el Salar

El creuar la frontera va ser una mica caòtic, però el cúrios era veure moltíssima gent fent contraband en petita escala d'una banda a l'altre mentre esperava a que em segelleixin el passaport i que feia el possible per esquivar la inspecció mèdica (si per entrar a Bolívia anaves el metge, puta Grip A).

Al arribar a Villazón, canvia diners (tercera moneda llatina: guaranis, pesos argentinos i ara bolivianos). I puja corrents (corria el taxi) a l'estació de tren a comprar bitllet. Només quedava a primera, comprat a fer un dinaret de menu amb un simpàtic mexicà amb accent de Buenos Aires que seria company de viatge a les 8 hores del tren ja que unes boniques alemanyes van quedar a un altre vago i sense espai al seu costat :(. El paisatge bonic però les poblacions destrozades i les persones sumides en la pobresa.

Finalment vam arribar a Uyuní a les 23:50 h amb un fred glacial (ja ho tenen els gairebé 4000 metres sobre el nivell del mar), primera sorpresa l'hostal on tenia reserva esa veu que no admetien les reserves (sic). A buscar! Quin fred! Vaig acabar a un hostalet compartint habitació amb el mexicà de nou. Ràpid a dormir que l'endemà ven d'hora 09:30 sortia cap al Salar.

Les 09:30 en hora boliviana van ser les 11:00... Això si que ho tenia reservat (encara que no ho va semblar). Anàvem en un Toyota Land Cruiser 6 turistes (En Leo i la Yaz d'Holanda, en Denis, la Lila i la Eline de França i el menda), el xofer (Waldo) i la Lourdes que feia de cuinera. El Salar impressionant! Mireu les imatges, tot pla, blanc... De día de puta mare només el sol cremava la pell, però quan arribava la nit l'impressionant era el fred... A l'hora de dormir però a 4200m no en va fer gaire.

El segon dia de tour passavem del dessert de Sal al de sorra: amb volcans, llacunes de diferents colors (blanques, vermelles, apestoses...). Fins al dinar tot bé, però a la tarda es va iniciar el vent i va començar a ser massa fresc i a aixecar sorra en quantitat, però encara hauria de venir el pitjor! La nit va ser a un refugi a gairebé 5000 metres, afortunadament no vam passar fred (dormint suava i tot) a pesar del vent huracat que hi havia a l'exterior i aixecava el sotre d'uralita: quina por feia al anar al lavabo de matinada pel vent i quina migranya pel mal d'altura!

El darrer dia ens llevavem ben d'hora per anar a veure els geisers i a banyar a una llacuna termal. El dia estava com per banyar-se! Joder quin vent! I quin fred associat! Als geisers el vent aixecava sorra i neu que sumat al vaopr existent hi havia moments que no veies ni 5 metres al voltant del cotxe, vam ser agosarades i vam baixar del cotxe a fer fotos! El seguent punt era el bany termal vam arribar tard i ja hi havia masses turistes (la mateixa ruta la feien una trentena de cotxes) per tant vam seguir fins la Laguna Verde, buf... el vent volia petar el vidres del cotxe i al final va trencar el vidre del darrera, només ens vam "atrevir" a baixar en Leo i jo: diosssssssssssssssssssss, sem va escapar la porta de la mà al obrir-la i gairebé s'escapa del cotxe. Ràpid a baixar la finestra per evitar una mica de pressió baixa del cotxe i tanca-la, just al tancar-la vaig perdre l'equilibri i el vent sem va endur (i no m'he aprimat), en Leo i jo ens vam haver d'abraçar per aguantar l'embat del vent (amb sorra i neu), feia una mica de por. Ràpid al cotxe i mentre pujava la finestra de nou una foto ràpida de la bella llacuna.

Només quedava la tornada de 6 hores en cotxe en mig de tempestes de sorra pel fort vent, amb un vidre posterior trencat i la por a que el vent en trenqués més. Per acabar-ho d'adobar ens quedavem sense benzina i a la benzinera no tenien electricitat pq el vent havia tirat els pals. A pesar de l'esforç d'en Waldo no va aconseguir prou benina i ens vam quedar tirats en mig d'una carretera d'aquelles llargues, rectes, de sorra que el vent aixecava. sort que van parar uns altres 5 cotxes i entre tots va haver benzina per arribar a Uyuní.

A pesar de tot, l'experiència i el que he vist és impressionant, és més el vent, quedar-nos tirats va fer el tour, realment d'aventura!

Ara marxo, que m'esperen 15 hores de bus.

Per cert, ara passava una mani dels opositors que cridaven:Evo, Evo cabrón!

dissabte, 25 de juliol de 2009

Per qui les disfruti: Gloria a les Santes!

Bona Escapada a Negre Nit i millor Nit Boja!

Del que més greu em sap del viatge és no ser-hi per Santes!

divendres, 24 de juliol de 2009

Tercera part, marxant d'Argentina!

Ja farà dies que no escric, però és que no he parat i que quan m'he connectat o els teclats son desesperants o ho és la lentitut de conexió.

A més sempre m'oblido el cable de la càmera i no pucpenjar fotos :(

A passat molt des de Salta: dos dies a Tilcara, l'arribada a Bolívia, el tour de 3 dies per el Salar d'Uyuní, Potosí amb les seves mines i les seves aigues termals...

A Salta la pujada en telefèric al cerro per veure la ciutat em va recordar la pujada al cerro de Bilbo durant el pont del primer de maig, amb la Lupe que ja no podia més amb sa panxa i en Javi dient tonteries. D'aquí vaig sortir en bus fins Tilcara, un poblet enmig dels Andes a 2500 metres d'alçada on el camí va ser espectacular pels colors de les muntanyes, l'anomenen la "paleta del pintor".
A Tilcara vaig fer dues nits a un hostal regentat per l'Ana i vaig conèixer la Ninfa (una argentina chaqueña treintanyera) amb qui vam compartir dia de rutes pujant al Cerro de la Cruz, caminant per la Pucará (temple inca) i pujant fins la Garganta del Diablo a 2900 metres, sort de la coca (en fulles), per que pujar els 400 metres de desnivell no era fàcil i menys recent dinat :p. Tot preciós, la pacha mama (mare terra) espectacular amb els paissatges, els engorjats i la cascada. La nit ja ser la culminació d'un gran dia: ja a l'hostal una picada (pica pica) amb un vinet a l'habitació d'en Carlos (un altre hoste de seixanta llargs anys, divorciat feia 12 anys, ex-coronel de les forces armades argentines i capità durant la dictadura argentina dels 30.000 desapareguts). Una picada curioso, la Ninfa una zurda argentina, en Carlos sense comentaris, jo un zurdo català i l'Ana (a punt dels 30 anyets) amiga d'en Carlos i neta adoptiva d'un pintor argentí superfamós que no recordo el nom pèrò que encantava a Ninfa, curiosament, del que més és va parlar va ser de política, argentina, espanyola i mundial i també de la dictadura argentina i la paraguaya. Després de donar bon profit a la picada i el vinet (fluix, no hi havia res millor al "super") vam anar plegats a una peña a veure una actuació de música regional: la música prou bé (a alguns us haguessin encantat els intruments de percussió que feien servir), el menjar ben bo (sobretot l'estofat de llama, millor que le típic locro) i les 5 ampolles de vi mendozino Lopez que ens vam fotre entre els tres era excel·lent. Si, 5 ampolles per que Carlos coneixia a qui cantava i Ana als amos del local per tant el vam tancar. Però encara vam arribar a un pub a fer un Chivas abans de tornar a l'hostal. I l'endemà bus fins la Quiaca (4 hores) i després tren fins Uyuní (8 hores) que no sabia si el cap em volia petar per la resaca o pel mal d'altura. Lamentablement no va ser resaca.
Continuarà a Uyuní 3500 metres i pujant!

Marxo al llit que son les 21:00.

dimecres, 15 de juliol de 2009

A terres argentines: Salta

Després d'un viatge de 6 + 13 hores en dos autobusos d'Asunción fins a Salta he arribat a terres del nord d'Argentina.

Salta és un gran ciutat enmig de muntanyes on el seu atractiu és fer rutes per les muntanyes de les rodalies ja que la pròpia ciutat pel que he vist no entenc com li diuen la linda.

Aquí es sorprenen la psicosis per la Grip A a alguns llocs... especialment als bans on es fan cues llarguíssimes a l'exterior per no acumular gent dins. Una altre cosa que no entens és que els bancs estan a tope de gent des de les 9 fins les 12 i pico, no se que fa la gent al banc, a més els carrers estan a plens també i juraria que no és feriado.

Res, ara marxo a una muntanyeta del costat de 1454m a fer cames i a comprovar la resisitència de l'estòmac després d'haver dinat al mercat públic. Demà cap a Tilcara.

dilluns, 13 de juliol de 2009

Inici de viatge ben tranquil

Dissabte ven d´hora començáva el viatge, arribava amb trnaquilitat a Madrid a les 11:00 del matí i un cop comprovat l´horari del vol de la tarda a passar el dia al Prado on em va impactar especialment Velazquez.

A mitja tarda vaig tirar cap a l´aeroport on vaig trobar una cua immensa per demanar la targeta d´embarcament, 450 persones volàvem en aquella avió que oferia poques comoditats a pesar d´estar gairebé 11 hores a dins. Primer calor, després fred ja que no quedaven mantes ni coixins, cosa que m´ha provocat un refredat. Direu, un refredat no passa res, doncs no! Tant a l´aeroport de Santa Cruz (Bolivia) com de d´Asunción (Paraguay) la majoria de treballadros amb mascareta i si tossies una mica massa et preguntaven com estaves si havies tingut febre, tot paranoics per la grip AH1N1. A Paraguay aquesta grip AH1N1 a mort 4 persones mentre la grip convencional na mort 900...

A part del refredat tot perfecte, els vols puntuals, la motxilla va aparèixer per la cinta de l´aeroport, vaig arribar a la terminal de omnibus amb un taxi compartit amb dos bascos i finalment després de comprar el bitllet de bus cap a Resistencia (Argentina), on compraré un altre cap a Salta, amb un colectivo (bus públic) vaig anar fins al costat de casa l´Eugenia.

Així que cap problema, he descansat molt per preparar les 18 h de bus de demà i he fet un bon passeig per Asunción on me tallat el cabell i comprat un cinturó que un pantaló sem cau i he conegut la seu del P-MAS, al setembre ja farem més al Paraguay.

Ara ja es de nit i són gairebé les 18:00 a veure que sopem, que començo a tenir gana que dinen molt aviat aquí. Ens llegim!

PD: no hi ha fotos, pq no ne fet cap.

dimecres, 8 de juliol de 2009

2 dies! 2 dies!

Aquest títol que va ser el lema (hi diria que encara és) dels i les conductores dels autobusos de Barcelona és el temps que em queda abans de marxar de viatge durant una temporadeta: 75 dies.

Ara tinc els nervis previatge, sobretot per que de les coses necessàries encara no les tinc totes: farmaciola, necesser, llibreteta amb telèfons i adreces i potser no tinc assegurança encara per que la companyia amb qui vaig comprar els vols diu que no la vaig contractar i jo dic que sí! (quin estrés i quin cabreig!!)

Suposo que en 2 dies ho tindré resolt, sinó ja m'ho muntaré! Total, la ruta tampoc és tan xunga, recorreré el Cor de Llatinoamèrica: arribada a Asunción capital del Paraguay, on faré un parell de nits abans de la sortida per passar uns quants dies pel Nord Oest d'Argentina en el camí d'entrada a Bolívia; on visitaré el sudoest del país passant per Uyuní, Potosí i Sucre abans d'arribar a Santa Cruz de la Sierra on estaré un mes de Brigada de Solidaritat amb la brigada 9 d'Octubre de Moviment de Brigadistes. Un cop acabada la brigada sortint des de Santa Cruz baixaré pel Chaco fins arribar de nou a Asunción per passar els dies que quedin.

Sé que els principals problemes seràn les diarrees, el mal d'altura i les picades de mosquits que podrien ser xungues (zona de dengue i alguna zona aïllada de malària), però dubto que em destorbi davant de tot el que descobriré.

Intentaré dur un diari de viatge i plasmar el més important en aquest bloc.

Ens anem llegint!

dissabte, 27 de juny de 2009

Ahir una tarda nit ben estranya

Doncs si, ahir havia d'anar per la tarda a un concert rumbero al festival esperanzah i la Marieta em va deixar plantat :( això que anar de concert era el seu regal d'aniversari, però la tarda podia anar a pitjor:

A casa comprem un cotxe nou per què el vell ja no donava per gaire més i quan mon pare anava camí al concessionari per deixar el vell, el cotxe li ha dit que ja no es movia més, vinga doncs, truca l'assegurança, que vinguin, els nervis de quedar-se tirat enmig BCN, sort que tot ha anat ràpid i em cel·lebrat la compra del cotxe fent uns granitzats de llimona ruixats amb birra.

Un cop passat això la proposta de teatre amateur "Txistorra", de la mà del grup Pessigolla Beltzak al Euskal Etxea de Barcelona sem feia complicat de païr, sobretot anant sol, igual passava amb el sopar a ca la Marieta, la cabrona em planta i vol que vagi de sopar a se casa... Així que amb el tren cap a casa amb mon pare i el seu amic comentant les seves i les meves troperies amb les dones fent riures i acaparan mirades incriminatòries de la resta del vago cada vegada que reiem.

Per acabar-ho d'adobar a Mataró es podia escollir entre el sopar a ca les Garcia i el seu grup amb qui vaig passar una gran berbena de Sant Joan (mirar imatges a facebook) o sopar a ca n'Elena amb n'Edgar, n'Hector i n'Eli per després anar a un concert de Musik N Viu a Granollers. L'opció del sopar i posterior concert em feia més gràcia i cap allà! Us deixo a sota un vídeo gravat amb el mobil durant una de les cançons de Manolo Kabezabolo (gran descobriment, per lo divertit que no per la qualitat de la música). I un altre vídeo d'una canço bonica d'ell.





Per últim vam acabar al Clap, que estrany!
Avui platja i després més, no?

diumenge, 21 de juny de 2009

Al meu Partit i a la meva Joventut!

El passat divendres començava la Festa dels i les Comunistes de Catalunya, la Festa Avant del PCC, i aquesta començava amb un plat ben fort, una conferencia sobre Palestina en aquest any que va començar amb la sangria de l'estat terrorista d'Israel sobre Gaza. El vespre continuava amb la Festa Revolució 2009 en Solidaritat amb Palestina, la Festa dels CJC - Joventut Comunista de Catalunya, una festa per la que si vam passar molts amics i amigues dels CJC i també centenars de persones solidàries amb el lluitador poble de palestina. La Revolució va ser magnifica a pesar de l'estrés i el cansament, va ser una molt bona festa!

El dissabte al matí, després d'anar a dormir ben entrada la matinada, hi havia conferències polítiques del Partit de cara al 12è Congrés del PCC, de Moviment Obrer, de Moviment Popular i del Moviment Unitàri mentre camarades de les cel·lules del Moviment de Solidaritat i de l'Àrea Cultural del Partit organitzaven l'excel·lent paella del dinar i la posterior cloenda amb una obra de teatre de titelles sobre Palestina i l'emotiu homenatge pòstum a l'estimat, l'imprescindible camarada Alvar Badia.

En quan les tingui, penjaré fotografies i vídeos de tot!

Per últim us deixo un poema que es va llegir en memòria de l'Alvar i que em vull fer meu.

A MI PARTIDO
Pablo Neruda

Me has dado la fraternidad hacia el que no conozco.
Me has agregado la fuerza de todo los que viven.
Me has vuelto a dar la patria como en un nacimiento.
Me has dado la libertad que no tiene el solitario.
Me enseñaste a encender la bondad, como el fuego.
Me diste la rectitud que necesita el árbol.
Me enseñaste a ver la unidad y la diferencia de los hombres.
Me mostraste cómo el dolor de un ser ha muerto en la victoria de todos.
Me enseñaste a dormir en las camas duras de mis hermanos.
Me hiciste construir sobre la realidad como sobre una roca.
Me hiciste adversario del malvado y muro del frenético.
Me has hecho ver la claridad del mundo y la posibilidad de la alegría.
Me has hecho indestructible porque contigo no termino en mí mismo.

dissabte, 13 de juny de 2009

Che Sudaka a la Festa Revolució. Mirando el mundo al revés i Almas Rebeldes

Ja estem a menys d'una setmana vista de la Festa Revolució, la festa de la gent jove comunista de Catalunya!

Us poso doncs alguns vídeos del cap de cartell, Che Sudaka, que vindràn amb les seves Almas Rebeldes per acompanyar-nos en una tarda-nit de lluita i festa Mirando el Mundo al Revés; des d'una altra òptica de transformació d'aquest sistema econòmic que ens explota i oprimeix.





divendres, 5 de juny de 2009

Estats d'ànim del cap de setmana

Aquest cap de setmana es planteja liat per que coincideixen moltes coses: l'aniversari de la mare, les eleccions europees, una invitació a anar a Begur, una invitació a anar al cine amb amics, una xerrada pendent, un parell de quedades per anar a la platja també pendents i diria que per últim una barbacoa íntima que sempre es retarda.

Encara està tot per decidir, sempre a l'últim moment, suposo que quan surti de la feina, acabat el dinar ràpid i la cita amb les vacunes tropicals podré decidir i organitzar una mica tot plegat! Espero que tingueu tant per disfrutar com jo, però sobretot diumenge ja sabeu, voteu amb classe a l'Esquerra, a ICV-EUiA.

Diumenge nit potser us ho explico com ha acabat, dependrà de l'estat d'ànim que tingui llavors.

Estados de ánimo
Mario Benedetti

A veces me siento
como un águila en el aire.
-Pablo Milanés

Unas veces me siento
como pobre colina
y otras como montaña
de cumbres repetidas.

Unas veces me siento
como un acantilado
y en otras como un cielo
azul pero lejano.

A veces uno es
manantial entre rocas
y otras veces un árbol
con las últimas hojas.
Pero hoy me siento apenas
como laguna insomne
con un embarcadero
ya sin embarcaciones
una laguna verde
inmóvil y paciente
conforme con sus algas
sus musgos y sus peces,
sereno en mi confianza
confiando en que una tarde
te acerques y te mires,
te mires al mirarme.

dimecres, 3 de juny de 2009

Summercat - Billie The Vision & The Dancers - Anunci Estrella Damm

Dilluns per casualitat fent zapping a casa vam pillar el final del Crackòvia de TV3 i no sabeu com vaig flipar quan just acabat comença un anunci, que sembla gravat a l'illa de Formentera, amb una cançó fantàstica que em sonava moltíssim. Al poc d'anar ja tenia descobert de qui era la cançó: dels Billie The Vision & The Dancers, un grup suec que va néixer al 2004 i que vaig descobrir cap al juny del 2007 a través del Last.fm i que segons el mateix Last.fm és el segon grup que més escolto. Haig de felicitar als publicistes que han fet l'anunci per què la cançó caça a la perfecció amb l'anunci i amb la intenció de l'anunciant, realment m'ha agradat molt.

La cançó que apareix a l'anunci és diu Summercat del seu primer àlbum I Was So Unpopular In School And Now They're Giving Me This Beautiful Bicycle (que llarg ehh! I ben curiós també) que data del 2004.

Espero que tal com va passar amb Oh Laura i l'aparició a l'anunci d'un cotxe (BMW diria) aquests de Billie The Vision & The Dancers comessin a sonar per aquí i si venen en concert intentaré no perdre-me'ls!

Si algú vol algun dels seus discos que ho digui i li passo, jo me'ls vaig descarregar de manera gratuïta des de la seva web.

Aquí teniu la cançó i l'anunci:

SummerCat

I kissed you good bye at the airport. I held you so close to me. I said ’So here we are now and I can’t stop from crying Lilly’. And you said ’Hey hey hoo, you know this is the way to go. You will forget about me when I’m on that plane. Forget about me when I’m on that plane.’

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight

The plane took off and my love went with it. The chilly wind whipped my both cheeks hard. And the man next to me said ’Everything is gonna be alright’. I said ’Nothing is gonna be alright, but thank you anyway’. And then I saw your face in the airplane window. I waved my hands and I shouted to you:

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight

I wore a T-shirt and my worn out hat. Abandoned as a summer cat. And as I stood there as a broken hearted I realized you got the car keys still. So I broke into my own old car. I fell asleep on the passenger seat. I dreamed of summer sex with you and you whispered in my ear:

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight

Why can’t you leave me tomorrow instead?

And above the clouds she said to her self ’I can’t believe how naive a man can be. That’s why I love you so and that’s why I can’t be with you…’

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight




I l'anunci d'estrella damm:

dimarts, 2 de juny de 2009

Acció Mural "Crisi de Dretes, Solucions d'Esquerres"

Durant tot el matí del dissabte 30 de maig els i les joves de la Coalició ICV-EUiA de Mataró van realitzar un mural a l'accés cap a la platja de Mataró del costat de la riera de Sant Simó. L'activitat que ha comptat amb la presència de Julián Sesé, coordinador nacional d'Alternativa Jove -Joves d'EUiA, s'ha repartit divers material de la campanya.

La vintena de joves van realitzar el mural amb el lema de la campanya de les europees d'ICV-EUiA: Crisi de dretes, solucions d'esquerres on a més sortia el planeta Terra sent matxucat pel dolar i l'euro mentre les persones treballadores som les que patim la crisi.

Posteriorment, Julián Sesé ha declarat que ICV-EUiA “té molt presents les dificultats de la gent jove i per això el programa electoral es centra en l’oposició a la precarietat laboral, el dret a l’accés a l’habitatge, la millora de la mobilitat per la UE i la garantia d’una educació pública, universal i de qualitat.” En aquest sentit, ha posat èmfasi en el procés de Bolonya i ha manifestat que “hem de replantejar la necessitat d’un espai d’educació a escala europea però cal discutir la manera de fer-ho i això no es pot fer si no hi ha una política pública que garanteixi una educació pública”.


Sesé ha posat també l’èmfasi també en l’establiment d’un “Salari Mínim Europeu, de com a mínim el 60% el salari mitja de cada Estat membre”. En aquest sentit, el coordinador nacional ha denunciat que els joves espanyols tenen greus problemes per emancipar-se. “L’habitatge ha de contemplar-se com un dret social bàsic i no des d’una perspectiva estrictament econòmica”, ha remarcat Sesé.

Defensem l'alegria!

Avui pensava que a pesar del dur cap de setmana de militància amb la Festa Revolució divendres, la Festa Avant dissabte i la pujada a l'espectacular Montseny de diumenge per visitar i així coordinar l'allotjament de l'Escola de Formació Josep Miquel Cespedes dels CJC tan ahir com avui me despertat amb alegria al cos, molt content i amb moltes de ganes de fer moltes coses!

Així que us deixo primer una cançó, la cançó amb la que em vaig llevar diumenge i a algun camarada no li va agradar i també un poema que recorda que cal defensar l'alegria fins i tot de la mateixa alegria no sigui que la caguem:


EL UNIVERSO SOBRE MI
Amaral

Sólo queda una vela encendida en medio de la tarta, y se quiere consumir...
ya se van los invitados tú y yo nos miramos sin saber bien que decir.
Nada que descubra lo que siento
que este día fue perfecto
y parezco tan feliz
nada como que hace mucho tiempo
que me cuesta sonreir

Quiero vivir
quiero gritar
quiero sentir
el universo sobre mi
quiero correr en libertad
quiero encontrar mi sitio

Una broma del destino
una melodia acelerada
en una canción que nunca acaba
ya he tenido suficiente
necesito alguien que comprenda
que estoy sola en medio de un montón de gente
que puedo hacer

Quiero vivir
quiero gritar
quiero sentir
el universo sobre mi
quiero correr en libertad
quiero llorar de felicidad
quiero vivir
quiero sentir
el universo sobre mi
como una náufrago en el mar
quiero encontrar mi sitio,
sólo encontrar mi sitio

Todos los juguetes rotos
todos los amantes locos
todos los zapatos de charol
todas las casitas de muñecas
donde celebraba fiestas
donde sólo estaba yo
Vuelve el espíritu olvidado
del verano del amor...

Quiero vivir
quiero gritar
quiero sentir
el universo sobre mi
quiero correr en libertad
quiero llorar de felicidad
quiero vivir
quiero sentir
el universo sobre mi
como una náufrago en el mar
quiero encontrar mi sitio
sólo encontrar mi sitio

Quiero vivir
quiero gritar
quiero sentir
el universo sobre mí
quiero correr en libertad
quiero llorar de felicidad
quiero vivir
quiero sentir
el universo sobre mí
como una náufrago en el mar
quiero encontrar... mi sitio!

Aaaah ....

Sólo queda una vela encendida en medio de la tarta y se quiere consumir




DEFENSA DE LA ALEGRÍA

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría


Mario Benedetti


dijous, 28 de maig de 2009

Libertad Digital publica un vídeo de l'entorn d'Izquierda Unida

Doncs sí, deu ser la bogeria post victòria del barça o un nou gir ideològic d'en Jimenez Losantos, però el ser és que a portada de Libertad Digital pots trobar el vídeo Amnesia fet per persones de l'entorn d'Izquierda Unida que participen a ILoveIU.


Disfruteu, cal donar dos cops al play, el primer per tragar-se la publi, el segon per veure el vídeo.

dimarts, 26 de maig de 2009

Ningú ho sap

I a dies en que persones amb les que treballes en el dia a dia t'atabalen per què no tenen gens clar com fer X, o com avançar cap a Y, o com és que si estem fent 2+2 enlloc de 4 ens dona 3. Es en aquests moments en que tens companys i companyes que demanen ajuda, consells, suport que et trobes més sol i indefens quan no ets capaç de trobar la resposta que necessiten i és en aquests moments quan "Ningú ho sap":

NADIE LO SABE

Nadie lo sabe
nadie

ni el río
ni la calle
ni el tiempo

ni el espía
ni el poder
ni el mendigo

ni el juez
ni el labriego
ni el papa

nadie lo sabe
nadie

yo tampoco

Mario Benedetti

divendres, 22 de maig de 2009

Girem Europa a l'Esquerra!

Ara mateix comença la campanya electoral oficial i es per això que, a pesar de l'esquerra estar sempre de campanya contra aquest capitalisme que ens porta a grans crisis de sistema, us poso el material, electoral tant d'ICV-EUiA com la d'IU. Ahir la gent d'ICV-EUiA ja vam fer la primera penjada de cartells i de pancartes i avui en farem més!

Començarem per l'activitat de campanya central d'EUiA amb amics i amigues del Partit de l'Esquerra Europea (l'enllaç és a un gràcies vídeo del 5è l'aniversari del PEE):




Seguirem amb el material d'IU:









I per avui ja teniu prou, que sinó us empaxeu!

dijous, 21 de maig de 2009

La gent que m'agrada

Primero que todo

Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace en menos tiempo de lo esperado.

Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.

Me gusta la gente estricta con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.

Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo, entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables.

Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.

Me gusta la gente que al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente; a éstos los llamo mis amigos.

Me gusta la gente fiel y persistente, que no fallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.

Me gusta la gente que trabaja por resultados. Con gente como esa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.

Mario Benedetti

dimecres, 6 de maig de 2009

Demanant respostes

Avui me trobat que em demano resposta a mi mateix de moltes preguntes i me trobat sobrepassat per la incapacitat de trobar aquestes respostes, ja no de manera ràpida i clara, sinó de manera que em servissin per saber per on i com avançar en totes les esferes de la meva vida sentimental, associativa, familiar, laboral i alguna altre que no sé com expresar ja que l'absoluta manca de respostes em té saturat.

Espero que hagi estat que me llevat mes girat del normal els darrers dies, sinó van maldades, cal que resolgui els afers oberts o mal tancats per poder marcar uns mínims de full de rutes per avançar encara que a poc a poc, però si amb les coses, no demano gaire, una mica enfocades. Podria ser també que demà deixaré de ser jove segons els barems, sinó m'equivoco, de l'ONU, no sé tot plegat és un sense sentit.

Així que divendres li demanaré a la mar algunes respostes tal com m'ha recomanat la segona cançó que m'ha sonat aquest vespre a l'ordinador:

"Ask For Answers"
Placebo


Time to pass you to the test. Hanging on my lover's breath.
Always coming second best. Pictures of my lover's chest.
Get through this night, there are no second chances.
This time I might.
To ask the sea for answers.
Always falling to the floor, softer than it was before.
Dog boy - media whore, it's who the hell you take me for.

Give up this fight, there are no second chances.
This time I might.
To ask the sea for answers.
These bonds are shackle free, wrapped in lust and lunacy.
Tiny touch of jealousy, these bonds are shackle free.

Get through this night, there are no second chances.
This time I might.
To ask the sea for answers.
These bonds are shackle free
These bonds are shackle free
These bonds are shackle free
These bonds are shackle free

Get through this, there are no second chances.
This time. To ask the sea for answers.



dilluns, 4 de maig de 2009

Visca el primer de Maig

Sé que em repeteixo i que vaig uns dies tard, però com que he estat de merescudes vacances avui quan he obert el correu me trobat aquest text del company, camarada i a pesar de tot amic Aitor que és enviava a la gent dels CJC respecte el Primer de Maig, us el deixo per què m'ha agradat i les coses que m'agraden les comparteixo:

En aquestes dates tan assenyalades...Voldria fer-vos un regal/reflexió molt simple:

El primer de maig és la nostra festa i la de tota la classe treballadora, des de fa uns anys, sobretot a través d'ACTUA!, la Joventut Comunista estem tornant a recuperar l'assistència i la celebració del primer de maig. No us vull fer un pal amb la història, d'on ve, perquè el celebrem i què significa, però si que voldria fer-vos reflexionar amb un pensament, i és que durant molts anys, i sobretot quan anaven baldades, el primer de maig era un símbol importantíssim pels camarades que els hi va tocar viure èpoques de difícil militància, de persecucions, clandestinitats i pèrdues irrecuperables. El primer de maig es va transformar en una data on mostrar-se, on recordar els camarades caiguts i alhora donar forces a totes aquelles que malgrat la repressió, la persecució i el perill seguien lluitant.

Per tot això voldria posar-vos aquí sota un fragment de la mare de Màxim Gorki, un fragment d'un llibre que sense cap dubte us recomano a totes que llegiu:

"Camaradas! Hemos decidido declarar abiertamente quiénes somos; Hoy levantamos nuestra bandera, la bandera de la razón, de la verdad, de la libertad!...
Y la gente corria al encuentro de la enseña roja, gritaba, se fundía con la multitud, marchaba con ella de vuelta, y los gritos se apagaban entre los sonidos de la canción; aquella canción que cantaban en casa en voz más baja que otras canciones, fluia en la calle sin trémolos, recta, con una fuerza terrible. En ella resonaba un valor férreo, llamaba a los hombres a seguir una larga senda hacia el futuro, advirtiéndoles lealmente de las penalidades del camino. En su llama, grande y serena, se fundía la negra escoria de lo sobrevivido, la pesada bola de los sentimientos habituales, y se quemaba, convirtíendose en cenizas, el maldito temor a lo nuevo...

¡Formad filas, Camaradas!
¡Viva la fiesta de los hombres libres!
¡Viva el primero de mayo!"

Companys i companyes, després d'aquest fragment, només deixar-vos una imatge i un pensament, o de fet una esperança que cada dia es transforma més en certesa:

Cada dia... Revolució!!!

divendres, 1 de maig de 2009

La samarreta - Ovidi Montllor

Avui primer de Maig dia dels i les treballadores us deixo una cançó per qui, anem vestits com anem vestits, sempre portem posada la samarreta vermella i portem les eines a la mà ben esmolades.

La lletra de la cançó La samarreta d'Ovidi Montllor, aparegué per primera vegada al LP col·lectiu «Dies i hores de la nova cançó» (1978).

La samarreta
Ovidi Montllor

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta en feren. Vermella.

D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara porta el cap topant de terra.

D'ençà, per aquesta samarreta
no he pogut sortir al carrer,
ni treballar al meu ofici, fer de ferrer.
He hagut de en el camp guanyar jornals,
ai, si la gent ja no em veia,
jo treballava amb la corbella.

I dintre de tots els mals,
sé treballar amb dues coses:
amb el martell i la corbella.

Gairebé no comprenc perquè la gent
quan em veia pel carrer
em cridava: Progressiste!
Jo crec que tot això era promogut pel seu despiste.

Potser un altre en les meves circumstàncies
ja hagués canviat de samarreta.
Però jo que m'hi trobe molt bé amb ella,
perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que no se me faça vella.



dijous, 30 d’abril de 2009

Un Sant Jordi Curiós

El passat Sant Jordi, va ser un Sant Jordi raret, vaig avançar a trompicons per la Rambla com cada any, vaig passar a saludar a les paradetes de llibres on i coneixia gent (CJC, PCC, Fundació Pere Ardiaca, EUiA) també com cada any, vaig detectar el consumisme desenfrenat de cada any a pesar d'estar passant una crisi del sistema econòmic, fins aquí tot era normal però el menys normal va ser no regalar rosa a la persona amb qui comparteixes bastant del teu temps i que ella s'alegri de que no li regalés, l'estrany va ser si regalar-li a una amiga i camarada per que ella ho val conjunta amb un altre amic i que no l'esperés, l'estrany va ser no regalar-li a ma mare per que estava de juerga insersil i el més estrany va ser trobar-me comprant un llibre d'una saga tan comercial, romanticona i amb tocs fantàstics (vampirs i tal) com Amanecer, darrera entrega de la saga després de Crepúsculo, Luna Nueva y Eclipse, a la paradeta d'Esquerra Unida i Alternativa. Sempre m'ha sorprés trobar-me llibres tan comercials a la paradeta, encara que, posat a comprar-lo, prefereixo pagar-lo a EUiA i que ens quedem alguna cosa que donar-li a alguna llibreria.

Amb això, que no és gens sorprenent em va fer curiós el Sant Jordi, el que si és sorprenent però és que avui per casualitat he entrat a mirar les visites del meu bloc i m'ha sorprès veure que el dia 23 d'Abril tenia gairebé 400 visites, en un 90% provenien de cerques a buscadors i la gran majoria sobre "felicitacions de Sant Jordi" i en menor mesura sobre "dedicatoria de llibre". Ben curiós que entres tanta gent buscant al meu bloc idees de felicitacions i de dedicatòries, però això fa pensar de quina manera es mou la massa internauta i donar idees de com poder comunicar millor a través d'internet, segur que al company ceronegativo de IloveIU, agregador de blocs de IU La Izquierda, li agrada aquesta informació.

dijous, 23 d’abril de 2009

Felicitació de la Diada de Sant Jordi

Avui un amic i treballador becari/precari de la Generalitat em reenviava la felicitació de la Diada de Sant Jordi que havia rebut del President de la Generalitat. Me la he mirat i m'ha agradat i és per això que la vull compartir amb tothom que entra al bloc tal com diu el President que fem, aquí la teniu:

Benvolguda,

Benvolgut,

Catalunya celebra aquest dijous la diada de Sant Jordi, com fa molts anys, amb llibres i roses.

Em plau de fer-te arribar una felicitació que explica els orígens i el significat de la festa. Et convido a reenviar-la per compartir i estendre aquesta celebració:

http://www.gencat.cat/santjordi/2009/felicitacio/cat


Que tinguis un bon Sant Jordi!

José Montilla


President de la Generalitat de Catalunya

dilluns, 20 d’abril de 2009

Una canço per animar el blog...

Com sempre que fa temps que no escric i tinc poques ganes, que millor que posar una cançó, a més una que fa temps que tenia ganes de penjar, és bonica i sempre m'ha fet gràcia el nom del grup. S'han fet diverses versions però juraria que aquesta és la inicial, encara que no hem feu gaire cas:

Don't leave me this way
The Communards

Don't leave me this way
I can't survive, I can't stay alive
Without your love, no baby

Don't leave me this way
I can't exist, i will surely miss your tender kiss
So don't leave me this way

Oh baby, my heart is full of love and desire for you
So come on down and do what you've got to do
Your started this fire down in my soul
Now can't you see it's burning out of control
So come on down and satisfy the need in me
'Cos only your good loving can set me free

Don't leave me this way
I don't understand how I'm at your command
So baby please, so don't you leave me this way

Oh, baby, my heart is full of love and desire for you
So come on down and do what you've got to do
You started this fire down in my soul
Now can't you see it's burning out of control
So come on down and satisfy the need in me
'Cos only your good loving can set me free
Set me free, set me free, set me free, set me free, set me free
Come, satisfy me, come satisfy me
Don't you leave me this way

Don't leave me this way
I can't exist, I will surely miss your tender kiss
So don't leave me this way

Oh, baby, my heart is full of love and desire for you
So come on down and do what you've got to do
You started this fire down in my soul
Now can't you see it's burning out of control
So come on down and satisfy the need in me
'Cos only your good loving can set me free
Set me free, set me free, set me free, set me free, set me free

Don't you know by now, don't you know by now

I'm losing control




dijous, 26 de març de 2009

Joves de tot Europa es solidaritzen amb el moviment estudiantil català

Arran de la mobilització estudiantil contra el procés de Bolonya i de la violenta repressió policial soferta pel moviment estudiantil el passat dimecres una quinzena d’organitzacions de tota Europa s’han sumat al manifest: “Declaració de la Joventut Europea: Solidaritat amb els i les estudiants catalans”.

Aquest manifest, impulsat per CJC – Joventut Comunista de Catalunya, exposa que “davant l’actitud pacífica i la voluntat integradora del moviment” estudiantil la resposta per part de les institucions universitàries i polítiques “ha estat la força de la repressió”.

La resposta de la joventut europea és clara, “volem mostrar la nostra solidaritat amb el moviment estudiantil català, i manifestar el nostre compromís a construir plegats i plegades una educació pública.

Per més informació a continuació s’adjunta el manifest: “Declaració de la Joventut Europea: Solidaritat amb els i les estudiants catalans” que també es pot trobar a la següent adreça web: http://education.joventutcomunista.org/


Declaració de la Joventut Europea: Solidaritat amb els i les estudiants catalans

Arrel de la implantació del Pla Bolonya a l'estat espanyol, els i les estudiants de Catalunya s'estan mobilitzant per tal d'aturar el procés i iniciar un debat entorn al model de universitat pública que necessita la societat catalana. Les greus deficiències del finançament de les Universitats catalanes i la manca de transparència del procés d'implantació de Bolonya a Catalunya, sumades a l'actitud pacífica i la voluntat integradora del moviment han permès que les reivindicacions estudiantils comptin amb un suport majoritari.

Fruit de les mobilitzacions i les nombroses tancades d'estudiants , la Universitat de Barcelona (la Universitat amb més estudiants de Catalunya) es va veure obligada a realitzar un referèndum el 26 de febrer en què es preguntava a l'estudiantat "S’ha de paralitzar l’aplicació de l’espai europeu d’educació superior, per iniciar un procés de debat sobre el futur de la universitat pública?". El 91,3% dels estudiants van votar-hi a favor, demostrant la legitimitat dels i les estudiants que lluiten per una universitat pública gratuita i de qualitat.

Lluny de respondre a les aspiracions dels i les estudiants, la resposta a la força del moviment ha estat la força de la repressió: en primer lloc mitjançant el violent desallotjament dels i les tancades a la Universitat de Barcelona i en segon lloc dissolent les múltiples manifestacions multitudinàries a cops de porra, també multitudinàries, deixant un balanç de centenars de contussionats. La repressió té com a objectiu estigmatitzar la pacífica resistència a la mercantilització de la universitat, desencoratjar als i les estudiants a continuar mobilitzant-se i acabar amb un moviment estudiantil que posa en perill les aspiracions del capital.


Els i les joves dels països d'Europa fem nostres les reivindicacions dels i les estudiants de Catalunya, la lluita de la joventut catalana és, també, la nostra lluita. Per això volem mostrar la nostra solidaritat amb el moviment estudiantil català, i manifestar el nostre compromís a construir plegats i plegades una educació pública.

Solidaritat amb els i les estudiants de Catalunya,

Lluitem per una educació pública, gratuïta i de qualitat!

CJC - Joventut Comunista de Catalunya

FGCI - Federazione Giovanile Comunisti Italiani

YCLG - Young Communist League Georgia

Left Front – Communist Youth Alliance of Hungary

Young Communist League Azerbaidjan

COMAC - Jeunes du Parti du Travail de Belgique

MJCF- Mouvement des Jeunes Communistes de France

KNE - Κομμουνιστική Νεολαία Ελλαδας

FDJ - Freie Deutsche Jugend

UJCE- Unión de Jóvenes Comunistas de España

GC- Gioventù Comunista Svizzera

KJÖ- Kommunistische Jugend Φsterreichs