dijous, 28 de maig de 2009

Libertad Digital publica un vídeo de l'entorn d'Izquierda Unida

Doncs sí, deu ser la bogeria post victòria del barça o un nou gir ideològic d'en Jimenez Losantos, però el ser és que a portada de Libertad Digital pots trobar el vídeo Amnesia fet per persones de l'entorn d'Izquierda Unida que participen a ILoveIU.


Disfruteu, cal donar dos cops al play, el primer per tragar-se la publi, el segon per veure el vídeo.

dimarts, 26 de maig de 2009

Ningú ho sap

I a dies en que persones amb les que treballes en el dia a dia t'atabalen per què no tenen gens clar com fer X, o com avançar cap a Y, o com és que si estem fent 2+2 enlloc de 4 ens dona 3. Es en aquests moments en que tens companys i companyes que demanen ajuda, consells, suport que et trobes més sol i indefens quan no ets capaç de trobar la resposta que necessiten i és en aquests moments quan "Ningú ho sap":

NADIE LO SABE

Nadie lo sabe
nadie

ni el río
ni la calle
ni el tiempo

ni el espía
ni el poder
ni el mendigo

ni el juez
ni el labriego
ni el papa

nadie lo sabe
nadie

yo tampoco

Mario Benedetti

divendres, 22 de maig de 2009

Girem Europa a l'Esquerra!

Ara mateix comença la campanya electoral oficial i es per això que, a pesar de l'esquerra estar sempre de campanya contra aquest capitalisme que ens porta a grans crisis de sistema, us poso el material, electoral tant d'ICV-EUiA com la d'IU. Ahir la gent d'ICV-EUiA ja vam fer la primera penjada de cartells i de pancartes i avui en farem més!

Començarem per l'activitat de campanya central d'EUiA amb amics i amigues del Partit de l'Esquerra Europea (l'enllaç és a un gràcies vídeo del 5è l'aniversari del PEE):




Seguirem amb el material d'IU:









I per avui ja teniu prou, que sinó us empaxeu!

dijous, 21 de maig de 2009

La gent que m'agrada

Primero que todo

Me gusta la gente que vibra, que no hay que empujarla, que no hay que decirle que haga las cosas, sino que sabe lo que hay que hacer y que lo hace en menos tiempo de lo esperado.

Me gusta la gente con capacidad para medir las consecuencias de sus acciones, la gente que no deja las soluciones al azar.

Me gusta la gente estricta con su gente y consigo misma, pero que no pierda de vista que somos humanos y nos podemos equivocar.

Me gusta la gente que piensa que el trabajo en equipo, entre amigos, produce más que los caóticos esfuerzos individuales.

Me gusta la gente que sabe la importancia de la alegría.

Me gusta la gente sincera y franca, capaz de oponerse con argumentos serenos y razonables.

Me gusta la gente de criterio, la que no se avergüenza de reconocer que no sabe algo o que se equivocó.

Me gusta la gente que al aceptar sus errores, se esfuerza genuinamente por no volver a cometerlos.

Me gusta la gente capaz de criticarme constructivamente y de frente; a éstos los llamo mis amigos.

Me gusta la gente fiel y persistente, que no fallece cuando de alcanzar objetivos e ideas se trata.

Me gusta la gente que trabaja por resultados. Con gente como esa, me comprometo a lo que sea, ya que con haber tenido esa gente a mi lado me doy por bien retribuido.

Mario Benedetti

dimecres, 6 de maig de 2009

Demanant respostes

Avui me trobat que em demano resposta a mi mateix de moltes preguntes i me trobat sobrepassat per la incapacitat de trobar aquestes respostes, ja no de manera ràpida i clara, sinó de manera que em servissin per saber per on i com avançar en totes les esferes de la meva vida sentimental, associativa, familiar, laboral i alguna altre que no sé com expresar ja que l'absoluta manca de respostes em té saturat.

Espero que hagi estat que me llevat mes girat del normal els darrers dies, sinó van maldades, cal que resolgui els afers oberts o mal tancats per poder marcar uns mínims de full de rutes per avançar encara que a poc a poc, però si amb les coses, no demano gaire, una mica enfocades. Podria ser també que demà deixaré de ser jove segons els barems, sinó m'equivoco, de l'ONU, no sé tot plegat és un sense sentit.

Així que divendres li demanaré a la mar algunes respostes tal com m'ha recomanat la segona cançó que m'ha sonat aquest vespre a l'ordinador:

"Ask For Answers"
Placebo


Time to pass you to the test. Hanging on my lover's breath.
Always coming second best. Pictures of my lover's chest.
Get through this night, there are no second chances.
This time I might.
To ask the sea for answers.
Always falling to the floor, softer than it was before.
Dog boy - media whore, it's who the hell you take me for.

Give up this fight, there are no second chances.
This time I might.
To ask the sea for answers.
These bonds are shackle free, wrapped in lust and lunacy.
Tiny touch of jealousy, these bonds are shackle free.

Get through this night, there are no second chances.
This time I might.
To ask the sea for answers.
These bonds are shackle free
These bonds are shackle free
These bonds are shackle free
These bonds are shackle free

Get through this, there are no second chances.
This time. To ask the sea for answers.



dilluns, 4 de maig de 2009

Visca el primer de Maig

Sé que em repeteixo i que vaig uns dies tard, però com que he estat de merescudes vacances avui quan he obert el correu me trobat aquest text del company, camarada i a pesar de tot amic Aitor que és enviava a la gent dels CJC respecte el Primer de Maig, us el deixo per què m'ha agradat i les coses que m'agraden les comparteixo:

En aquestes dates tan assenyalades...Voldria fer-vos un regal/reflexió molt simple:

El primer de maig és la nostra festa i la de tota la classe treballadora, des de fa uns anys, sobretot a través d'ACTUA!, la Joventut Comunista estem tornant a recuperar l'assistència i la celebració del primer de maig. No us vull fer un pal amb la història, d'on ve, perquè el celebrem i què significa, però si que voldria fer-vos reflexionar amb un pensament, i és que durant molts anys, i sobretot quan anaven baldades, el primer de maig era un símbol importantíssim pels camarades que els hi va tocar viure èpoques de difícil militància, de persecucions, clandestinitats i pèrdues irrecuperables. El primer de maig es va transformar en una data on mostrar-se, on recordar els camarades caiguts i alhora donar forces a totes aquelles que malgrat la repressió, la persecució i el perill seguien lluitant.

Per tot això voldria posar-vos aquí sota un fragment de la mare de Màxim Gorki, un fragment d'un llibre que sense cap dubte us recomano a totes que llegiu:

"Camaradas! Hemos decidido declarar abiertamente quiénes somos; Hoy levantamos nuestra bandera, la bandera de la razón, de la verdad, de la libertad!...
Y la gente corria al encuentro de la enseña roja, gritaba, se fundía con la multitud, marchaba con ella de vuelta, y los gritos se apagaban entre los sonidos de la canción; aquella canción que cantaban en casa en voz más baja que otras canciones, fluia en la calle sin trémolos, recta, con una fuerza terrible. En ella resonaba un valor férreo, llamaba a los hombres a seguir una larga senda hacia el futuro, advirtiéndoles lealmente de las penalidades del camino. En su llama, grande y serena, se fundía la negra escoria de lo sobrevivido, la pesada bola de los sentimientos habituales, y se quemaba, convirtíendose en cenizas, el maldito temor a lo nuevo...

¡Formad filas, Camaradas!
¡Viva la fiesta de los hombres libres!
¡Viva el primero de mayo!"

Companys i companyes, després d'aquest fragment, només deixar-vos una imatge i un pensament, o de fet una esperança que cada dia es transforma més en certesa:

Cada dia... Revolució!!!

divendres, 1 de maig de 2009

La samarreta - Ovidi Montllor

Avui primer de Maig dia dels i les treballadores us deixo una cançó per qui, anem vestits com anem vestits, sempre portem posada la samarreta vermella i portem les eines a la mà ben esmolades.

La lletra de la cançó La samarreta d'Ovidi Montllor, aparegué per primera vegada al LP col·lectiu «Dies i hores de la nova cançó» (1978).

La samarreta
Ovidi Montllor

Jo sóc fill de família molt humil,
tan humil que d'una cortina vella
una samarreta en feren. Vermella.

D'ençà, per aquesta samarreta,
no he pogut caminar ja per la dreta.
He hagut d'anar contracorrent
perquè jo no sé què passa
que tothom que el ve de cara porta el cap topant de terra.

D'ençà, per aquesta samarreta
no he pogut sortir al carrer,
ni treballar al meu ofici, fer de ferrer.
He hagut de en el camp guanyar jornals,
ai, si la gent ja no em veia,
jo treballava amb la corbella.

I dintre de tots els mals,
sé treballar amb dues coses:
amb el martell i la corbella.

Gairebé no comprenc perquè la gent
quan em veia pel carrer
em cridava: Progressiste!
Jo crec que tot això era promogut pel seu despiste.

Potser un altre en les meves circumstàncies
ja hagués canviat de samarreta.
Però jo que m'hi trobe molt bé amb ella,
perquè abriga, me l'estime,
i li pregue que no se me faça vella.