Vale un Potosí!

És veu quela frase que titula l'entrada és molt utilitzadaper definir una cosa que té molt valor, igual que el gran valor del Cerro Rico de Potosí, que des de l'ocupació espanyola fins avui continua donant plata, zinc, estany, or i més, això vol dir més de 460 anys d'explotació del Cerro. El Cerro està com un formatge"crouxe" ple de forats i en un d'aquest hi vaig entrar amb un tour turístic (quina bogeria permetre entrar turístes a una mina en activitat).

Abans d'entrar a la mina cooperativa ens vam disfresar de miners, no sabeu com va ser d'útil el casc em menjava tots els sostres baixos, de camí a la mina vam parar a comprar obsequis pels miners: coca i bicarbonat, alcohol 96% per beure, refrescos, tabac i una dinamita amb una mica de nitro (flipeu, la compra de dinamita i nitro és lliure al carrer dins la zona del mercat miner i fins i tot pels turistes).

Un cop a la mina vam veure com treballaven els miners extracció de materials, treuen entre dos tios (només tios dins la mina, és superstició: si entren dones la pachamama és posa gelosa i pot passar quelcom dolent) uns 8 carros diàris de dues tones amb una distància dins la mina de 2 km; d'altres palegen el material, d'altres preparen els explosius, d'altres fan els forats on col·locar-los... Dins la mina vam baixar 6 nivells uns 60 metres de profunditat i va ser un xic opressiu però el pitjor va arribar a les 12 quan vam esperar a que els explosius col·locats explotessin com un atractiu més de la visita (que bojos) va tremolar tot i queia pols, m'hagués agradat tornar a veure els resultats que ens havien dit que esperaven amb l'explosió. Finalment ens van ensenyar una bona veta de plata i El Tio el dimoni dels miners, que els protegeix i a qui ofereixen coses pq els pretegeixi i amb qui els divendres celebren amb l'alcohol que han sobreviscut una setmana més.


El destacat de Potosí és el seu Cerro, però al ser una ciutat que generava tanta riquesa a l'Imperi Espanyol és va convertir en una grna ciutat (a gairebé 4000 metres) on per tant calia difondre la Fe i és per això que es van construir 37 esglèsies on queden 32 en peu i 22 actives com centre religiós; no recordo quantes vaig visitar (la primera foto és des del sostre d'una), algunes eren bastant boniques en ornamentació i supersticions, d'altres només fetes per adoctrinar "indis" i el convent de clausura molt interesant per com pringaven les filles de la noblesa. També s'havia de visitar la Casa de la Moneda, lloc on s'acunyaven les monedes del Nou Món amb la plata del Cerro i on també és van acunyar les primers monedes de les alliberades repúbliques d'Argentina i Bolívia. També és realment bonic el passeigs pels carrers més antics amb les balconades (que tal com apuntaven Leo i Yaz semblaven carrers de la Barceloneta), la simbologia inca barrejada amb la catòlica a les façanes de les cassotes.

Prop Potosí hi ha una zona termal usada pels bolivians amb diversos balnearis de diferents preus i qualitats i una lacuna natural El Ojo del Inca on volia anar a banyar però em vaig passar de parada i al fer la tornada caminant vaig arribar que el Sol es posava i amb el vent començava a fer massa fred com per sortir de l'aigua (encara que estigués aquesta a 30º). La lacuna com veieu molt bonica i el paisatge també.

Finalment un dissabte de bon matí i amb bastant fred vaig anar a agafar el bus-carril cap a Sucre que tal com diu el nom és un microbus que li han posat rodes de tren i anava per la via, això sí trigant el més del doble que el recorregut en bus per carretera i sent bastant més car, però per algunes de les vistes i dels escarpats que vam creuar a la velocitat punta de 20 km/h va valer la pena!