Sé que em repeteixo i que vaig uns dies tard, però com que he estat de merescudes vacances avui quan he obert el correu me trobat aquest text del company, camarada i a pesar de tot amic Aitor que és enviava a la gent dels CJC respecte el Primer de Maig, us el deixo per què m'ha agradat i les coses que m'agraden les comparteixo:
En aquestes dates tan assenyalades...Voldria fer-vos un regal/reflexió molt simple:
El primer de maig és la nostra festa i la de tota la classe treballadora, des de fa uns anys, sobretot a través d'ACTUA!, la Joventut Comunista estem tornant a recuperar l'assistència i la celebració del primer de maig. No us vull fer un pal amb la història, d'on ve, perquè el celebrem i què significa, però si que voldria fer-vos reflexionar amb un pensament, i és que durant molts anys, i sobretot quan anaven baldades, el primer de maig era un símbol importantíssim pels camarades que els hi va tocar viure èpoques de difícil militància, de persecucions, clandestinitats i pèrdues irrecuperables. El primer de maig es va transformar en una data on mostrar-se, on recordar els camarades caiguts i alhora donar forces a totes aquelles que malgrat la repressió, la persecució i el perill seguien lluitant.
Per tot això voldria posar-vos aquí sota un fragment de la mare de Màxim Gorki, un fragment d'un llibre que sense cap dubte us recomano a totes que llegiu:
"Camaradas! Hemos decidido declarar abiertamente quiénes somos; Hoy levantamos nuestra bandera, la bandera de la razón, de la verdad, de la libertad!...
Y la gente corria al encuentro de la enseña roja, gritaba, se fundía con la multitud, marchaba con ella de vuelta, y los gritos se apagaban entre los sonidos de la canción; aquella canción que cantaban en casa en voz más baja que otras canciones, fluia en la calle sin trémolos, recta, con una fuerza terrible. En ella resonaba un valor férreo, llamaba a los hombres a seguir una larga senda hacia el futuro, advirtiéndoles lealmente de las penalidades del camino. En su llama, grande y serena, se fundía la negra escoria de lo sobrevivido, la pesada bola de los sentimientos habituales, y se quemaba, convirtíendose en cenizas, el maldito temor a lo nuevo...
¡Formad filas, Camaradas!
¡Viva la fiesta de los hombres libres!
¡Viva el primero de mayo!"
Companys i companyes, després d'aquest fragment, només deixar-vos una imatge i un pensament, o de fet una esperança que cada dia es transforma més en certesa:
Cada dia... Revolució!!!
En aquestes dates tan assenyalades...Voldria fer-vos un regal/reflexió molt simple:
El primer de maig és la nostra festa i la de tota la classe treballadora, des de fa uns anys, sobretot a través d'ACTUA!, la Joventut Comunista estem tornant a recuperar l'assistència i la celebració del primer de maig. No us vull fer un pal amb la història, d'on ve, perquè el celebrem i què significa, però si que voldria fer-vos reflexionar amb un pensament, i és que durant molts anys, i sobretot quan anaven baldades, el primer de maig era un símbol importantíssim pels camarades que els hi va tocar viure èpoques de difícil militància, de persecucions, clandestinitats i pèrdues irrecuperables. El primer de maig es va transformar en una data on mostrar-se, on recordar els camarades caiguts i alhora donar forces a totes aquelles que malgrat la repressió, la persecució i el perill seguien lluitant.
Per tot això voldria posar-vos aquí sota un fragment de la mare de Màxim Gorki, un fragment d'un llibre que sense cap dubte us recomano a totes que llegiu:
"Camaradas! Hemos decidido declarar abiertamente quiénes somos; Hoy levantamos nuestra bandera, la bandera de la razón, de la verdad, de la libertad!...
Y la gente corria al encuentro de la enseña roja, gritaba, se fundía con la multitud, marchaba con ella de vuelta, y los gritos se apagaban entre los sonidos de la canción; aquella canción que cantaban en casa en voz más baja que otras canciones, fluia en la calle sin trémolos, recta, con una fuerza terrible. En ella resonaba un valor férreo, llamaba a los hombres a seguir una larga senda hacia el futuro, advirtiéndoles lealmente de las penalidades del camino. En su llama, grande y serena, se fundía la negra escoria de lo sobrevivido, la pesada bola de los sentimientos habituales, y se quemaba, convirtíendose en cenizas, el maldito temor a lo nuevo...
¡Formad filas, Camaradas!
¡Viva la fiesta de los hombres libres!
¡Viva el primero de mayo!"
Companys i companyes, després d'aquest fragment, només deixar-vos una imatge i un pensament, o de fet una esperança que cada dia es transforma més en certesa:
Cada dia... Revolució!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada