Tercera part, marxant d'Argentina!

Ja farà dies que no escric, però és que no he parat i que quan m'he connectat o els teclats son desesperants o ho és la lentitut de conexió.

A més sempre m'oblido el cable de la càmera i no pucpenjar fotos :(

A passat molt des de Salta: dos dies a Tilcara, l'arribada a Bolívia, el tour de 3 dies per el Salar d'Uyuní, Potosí amb les seves mines i les seves aigues termals...

A Salta la pujada en telefèric al cerro per veure la ciutat em va recordar la pujada al cerro de Bilbo durant el pont del primer de maig, amb la Lupe que ja no podia més amb sa panxa i en Javi dient tonteries. D'aquí vaig sortir en bus fins Tilcara, un poblet enmig dels Andes a 2500 metres d'alçada on el camí va ser espectacular pels colors de les muntanyes, l'anomenen la "paleta del pintor".

A Tilcara vaig fer dues nits a un hostal regentat per l'Ana i vaig conèixer la Ninfa (una argentina chaqueña treintanyera) amb qui vam compartir dia de rutes pujant al Cerro de la Cruz, caminant per la Pucará (temple inca) i pujant fins la Garganta del Diablo a 2900 metres, sort de la coca (en fulles), per que pujar els 400 metres de desnivell no era fàcil i menys recent dinat :p. Tot preciós, la pacha mama (mare terra) espectacular amb els paissatges, els engorjats i la cascada. La nit ja ser la culminació d'un gran dia: ja a l'hostal una picada (pica pica) amb un vinet a l'habitació d'en Carlos (un altre hoste de seixanta llargs anys, divorciat feia 12 anys, ex-coronel de les forces armades argentines i capità durant la dictadura argentina dels 30.000 desapareguts). Una picada curioso, la Ninfa una zurda argentina, en Carlos sense comentaris, jo un zurdo català i l'Ana (a punt dels 30 anyets) amiga d'en Carlos i neta adoptiva d'un pintor argentí superfamós que no recordo el nom pèrò que encantava a Ninfa, curiosament, del que més és va parlar va ser de política, argentina, espanyola i mundial i també de la dictadura argentina i la paraguaya. Després de donar bon profit a la picada i el vinet (fluix, no hi havia res millor al "super") vam anar plegats a una peña a veure una actuació de música regional: la música prou bé (a alguns us haguessin encantat els intruments de percussió que feien servir), el menjar ben bo (sobretot l'estofat de llama, millor que le típic locro) i les 5 ampolles de vi mendozino Lopez que ens vam fotre entre els tres era excel·lent. Si, 5 ampolles per que Carlos coneixia a qui cantava i Ana als amos del local per tant el vam tancar. Però encara vam arribar a un pub a fer un Chivas abans de tornar a l'hostal. I l'endemà bus fins la Quiaca (4 hores) i després tren fins Uyuní (8 hores) que no sabia si el cap em volia petar per la resaca o pel mal d'altura. Lamentablement no va ser resaca.

Continuarà a Uyuní 3500 metres i pujant!

Marxo al llit que son les 21:00.